El judici al Chapo i el crim organitzat

Ara els membres d’una organització poden col·laborar amb les autoritats sense perjudicar la família

Joaquín Guzmán, 'el Chapo', movia droga per valor de 14.000 milions de dòlars, va enterrar viu un rival, va intentar subornar Enrique Peña Nieto, president de Mèxic... Però, a parer meu, el seu judici ha sigut revolucionari no per la dimensió del personatge, sinó pel que ha revelat sobre la relació entre el crim organitzat i el que anomenem en italià els 'pentiti' –penedits, o testimonis col·laboradors.

Fa dècades que informo sobre el crim organitzat a Itàlia i al món, incloent-hi Mèxic. I he observat algunes normes clares. Una és que les organitzacions criminals consideren que els testimonis col·laboradors són uns traïdors imperdonables. En totes les màfies, des de Nàpols fins a Sinaloa, l’'omertà', el codi del silenci, ha sigut essencial per mantenir intactes el negoci i l’estructura de l’organització. També és el criteri a través del qual es mesura la fiabilitat i l’honor d’un membre del clan. La traïció sempre ha sigut castigada amb la mort de l’informant o de la seva família. És famós el cas de Salvatore (Totò) Riina, cap de la Cosa Nostra a Sicília, que va ordenar l’assassinat de tots els 'pentiti' i els seus descendents fins a la setena generació. Un dels actes més brutals de la Cosa Nostra va ser l’assassinat de Giuseppe Di Matteo el 1996: segrestat amb 12 anys, va ser empresonat durant 18 mesos i finalment el van estrangular i el van dissoldre en àcid perquè el seu pare s’havia convertit en un testimoni de l’estat i havia revelat informació sobre l’assassinat d’un jutge.

Matar la família dels informants també ha sigut una pràctica popular en els càrtels del narcotràfic mexicans. De la mateixa manera, quan el familiar d’un cap –encara que sigui polític o un cosí llunyà– s’ha convertit en un informant, ha deixat sempre una taca indeleble en la reputació criminal del cap, suficient per acabar amb la seva carrera i avergonyir la seva família. Però el judici de Guzmán assenyala un canvi important: ara els membres d’una organització poden col·laborar amb les autoritats sense provocar càstigs o conseqüències per als seus familiars.

La cooperació amb les autoritats pot ajudar a protegir els actius del càrtel i fins i tot donar avantatges a un cap determinat

Dos dels testimonis clau del judici van ser Jesús Zambada García i Vicente Zambada Niebla, el germà i el fill del soci de Guzmán durant molt temps: Ismael Zambada García, 'el Mayo'. El Càrtel de Sinaloa era una diarquia governada per Ismael Zambada i per Guzmán fins que van detenir aquest últim; ara qui mana és Ismael Zambada. Tot i que el seu germà i el seu fill cooperen amb les autoritats nord-americanes, a qui revelen detalls del tràfic, els guanys i la corrupció dels cossos policials, Ismael Zambada continua dirigint el càrtel. Ni ell ni la seva família han patit represàlies.

Com pot ser? És senzill: els senyors de la droga mexicans s’han adonat que la cooperació de la seva gent amb la policia nord-americana es pot considerar una opció legítima, no només pels beneficis personals que pot comportar –com ara la reducció de les condemnes o la protecció de les famílies–, sinó també perquè si es gestiona bé no implica destruir l’organització. En alguns casos, la cooperació amb les autoritats pot ajudar a protegir els actius del càrtel i fins i tot donar avantatges a un cap determinat. De fet, el testimoni de Vicente Zambada, que molts van veure com una traïció al seu pare, podria ser un acte de lleialtat extrema.

Ismael Zambada podria haver intervingut en la captura de Guzmán. Segons aquesta teoria, Zambada, acostumat a actuar a l’ombra i cansat que el seu company fos sempre l’objectiu dels focus, cosa que al final hauria pogut arruïnar el càrtel, va trair Guzmán i va facilitar que el detinguessin. (Per intentar explotar aquesta teoria durant el judici, els advocats de Guzmán van retratar el seu client com un cap de turc.) En aquest sentit, fins i tot la declaració de Zambada fill durant el judici es pot veure com a part d’un pla orquestrat secretament pel seu pare.

La declaració de Vicente Zambada, crucial en el cas contra Guzmán, pot ser el preu que Zambada pare hagi de pagar per assegurar-se que Guzmán estigui tancat en una presó nord-americana, a milers de quilòmetres de Sinaloa. La informació proporcionada per Vicente Zambada no destruirà el negoci del càrtel i pot contribuir perfectament a portar un canvi de lideratge que beneficiï el seu pare. Els testimonis col·laboradors són eines fonamentals en la lluita contra els càrtels, però el perill ara és que els senyors de la droga hagin après com revelar certes veritats sense perdre el poder de les seves organitzacions.

Que el fill d’un cap del càrtel de Sinaloa s’hagi convertit en testimoni de l’estat, sense que això hagi afectat el poder del seu pare ni la força del càrtel, vol dir que ha nascut una nova regla

És poc probable que aquesta nova tàctica es limiti al judici de Guzmán. Afecta una de les regles fonamentals de les màfies de tot el món, la de l’'omertà', que no pot tenir excepcions. Els delators són sempre castigats o, si no ho són, vol dir que s’han modificat les regles. Si el càrtel del narcotràfic més gran del món comencés a tolerar les delacions, perdria tota credibilitat davant dels altres membres de l’organització i els rivals: seria un caos. Que el fill d’un cap del càrtel de Sinaloa s’hagi convertit en testimoni de l’estat, sense que això hagi afectat el poder del seu pare ni la força del càrtel, vol dir que ha nascut una nova regla.

En la meva experiència com a informador de la delinqüència organitzada, he après que els canvis de les regles bàsiques no els fa mai un sol cap. Els ha de fer conjuntament amb els líders dels altres clans.

Si Ismael Zambada, el nou cap del càrtel, hagués pres aquesta decisió de manera independent, altres clans –o fins i tot els seus propis companys– estarien disposats a utilitzar la cooperació del seu fill per fer-lo caure del poder. A Itàlia ja han passat coses d’aquesta mena: Carmelo Novella, un dels caps de la branca nord-italiana de la ’Ndrangheta (la màfia calabresa), va morir el 2008 perquè pretenia operar de manera més independent sense haver buscat, tal com requeria el codi de la ’Ndrangheta, el permís dels caps d’altres organitzacions. Ismael Zambada ha violat les regles i n’ha sortit impune. No em sorprendria que altres càrtels seguissin el seu exemple.

Més continguts de