La laïcitat a la francesa: la difícil posició dels presidenciables

El republicanisme clàssic aprofundeix en la idea d’eliminar de l’espai públic totes les religions i expressions espirituals, sense distinció

La posició dels candidats pel que fa a la laïcitat, un dels valeurs de la République, serà determinant a les presidencials del maig. De vocació universalista i transversal, aquests valors són invocats d’una manera sovint difícil d’entendre per a l’observador estranger.

Per definir la laïcitat, a França no s’acostuma a reivindicar la famosa citació “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. Separant estat i Església, aquesta frase es pot interpretar com a manifestació, al mateix temps, del triomf del pluralisme i d’un aspecte del cristianisme: en el món temporal les coses són imperfectes, discutibles, i és per això que les idees són diverses. No s’hi pot imposar una teocràcia, una sola visió. Això no implica que l’espiritualitat hagi de desaparèixer de l’espai públic, al contrari. Barrejada amb el folklore i la idiosincràsia, permet que el ciutadà sigui alguna cosa més que un consumidor. És fonamental per a la integració dels nouvinguts. Si Sant Jordi sense Sant seria un saló del llibre qualsevol, els llibres han de ser diversos. Transcendència i pluralitat no són incompatibles.

El debat polític esdevé moral, cercant veritats absolutes. La pluralitat es debilita

La laïcitat a la francesa és més compatible amb la frase de Clemenceau “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i tot és del Cèsar”. No deixant a la religió-cultura el rol de nexe civil, només la République és transcendent: no hi ha Sant Joan, sinó Fête de la Musique. L’estat esdevé Déu i, en el món temporal, la perfecció és possible. El debat polític esdevé moral, cercant veritats absolutes. La pluralitat es debilita. En filigrana, trobem una interpretació anhistòrica del fet religiós i una visió acultural de la integració.

Hi ha dues versions d’aquesta laïcitat a la francesa. La primera és la del republicanisme clàssic, que aprofundeix en la idea d’eliminar de l’espai públic totes les religions i expressions espirituals, sense distinció. El Front Nacional la defensa sense embuts; Valls d’una manera eloqüent, moderada en la pràctica. Hamon, flamant candidat socialista, la critica.

L’estat laic defineix com s’ha d’interpretar l’islam en una mena d’antidiscriminació paradoxal

La segona versió, més recent, és la del republicanisme multicultural, adoptada en les polítiques de dreta i d’esquerra. Davant d’altres religions més instal·lades i laïcitzades, s’ajuda la musulmana. L’alcaldia de París no celebra el Nadal (que ja és festiu) però sí el final del Ramadà. La llei no permet el finançament dels cultes però l’estat participa en la construcció de la part cultural de certes mesquites o cedeix terrenys. No s’han de diferenciar els ciutadans segons la religió però s’admet l’alimentació halal als menjadors escolars. En fi, l’estat laic defineix com s’ha d’interpretar l’islam en una mena d’antidiscriminació paradoxal: parlar de possibles desigualtats home-dona dins de l’islam l’estigmatitza, tot i que també s’espera que es denunciïn les desigualtats.

Ja fa uns quants anys, però sobretot després dels últims atemptats, que la visió estatal de l’islam (i de la migració) és discutida. Segons una enquesta de Le Figaro (abril 2016), dos terços de la població francesa consideren que els musulmans “no estan ben integrats a la societat”. Segons un estudi de l’Institut Montaigne (setembre), el 28% de les persones que es diuen musulmanes pensen que “la llei islàmica [xaria] prima sobre la llei republicana”.

En aquest context, els candidats a les presidencials intenten trobar un equilibri complicat. Si la laïcitat multicultural provoca perplexitat entre les classes populars (educades durant dècades en la clàssica), és també la que més sovint s’acompanya de les mesures socioeconòmiques més esquerranes. En canvi, la laïcitat clàssica és titllada de neoconservadora (de fet, la més révolutionnaire ) per les classes mitjanes-altes i intel·lectuals; ja només la defensen candidats molt dretans, de l’esquerra de l’ordre o els radicals.

Hamon (socialista) defensa la laïcitat multicultural. Mélenchon (esquerra antiliberal) és més prudent; aquest tema l’incomoda i es contradiu, com l’extrema esquerra, més aviat multicultural. El Front Nacional intenta combinar laïcitat clàssica, algunes idees esquerranes i un cert liberalisme. Si no ha de renunciar per l’afer Penelope, Fillon (Els Republicans, dreta) representaria una multiculturalitat moderada, que podria recuperar una part de l’electorat catòlic. Eliminat, Valls, que ha intentat desbancar el Front Nacional en l’espai laic clàssic, podria ser imitat per Macron (centrista) i potser per Hamon, si vol ampliar vot. No deixaria de tenir una certa ironia...

Més continguts de