Roures ensenya les vergonyes del Tribunal Suprem
Un altre Sense ficció contundent de Jaume Roures amb el propòsit de denunciar la guerra bruta del govern espanyol contra el Procés. Aquesta vegada posa el focus en la justícia espanyola, amb la virtut que ho fa des de dins del mateix sistema. Causa especial 20907/2017 és un documental sense narrador construït a partir de les veus de professors i catedràtics de ciència política, dret penal, dret processal, juristes, jutges, magistrats, un ex fiscal en cap del poder judicial i un especialista en dret penal alemany. Són persones que no parlen des de l’interès polític ni la implicació personal, sinó des de la deontologia professional. Tots ells fan una dissecció de l’òbvia judicialització del Procés des de la reforma de l’Estatut fins a l’actualitat, argumenten les manipulacions, el joc brut i les estratègies i posen de manifest que la separació de poders és una fal·làcia.
Tot i ser una mica dens, el documental exposa elements importants:
-La batalla de les paraules ( golpe de estado, tumultos, violencia estructural, rebelión, sedición, alta traición, riesgo de fuga, reiteración delictiva...) com a estratègia de conflicte, útil perquè el relat que construeixen s’adapti al tipus de delicte que políticament interessa.
-Retrata els personatges estrella d’aquesta guerra bruta. Els jutges Maza, Lamela, Marchena, Llarena, Lesmes... queden contextualitzats en el paper que juguen entre bastidors. És demolidora la descripció de Marchena d’un dels testimonis: “ Un personaje con alma de corcho que flota en cualquier fluido que se presente ”. Impressionant la desinhibició amb què parlen molts d’ells dels seus col·legues.
-Resulta dramàtica la manera com es demostren les cadenes de favors personals dins la judicatura, amb l’exemple de la filla de Marchena i la dona de Llarena. I com es paguen aquests favors amb càrrecs.
-És flagrant com la politització de la sala segona del Tribunal Suprem és del domini públic dins l’àmbit judicial.
L’exercici d’autocrítica contundent del sistema judicial espanyol que aconsegueix Causa especial és insòlit i, una vegada més, el documental quedarà relegat a TV3 perquè a nivell mediàtic estatal interessa el relat polític de la batalla de les paraules perquè és efectista i assenyala un enemic comú a batre: l’independentisme. És el discurs fàcil però perillós perquè no alerta la societat d’un sistema podrit que perjudica tothom.
El Sense ficció, a més, posa de manifest que tots els testimonis de l’àmbit legislatiu tenen punts de vista diferents respecte a qüestions polítiques (si són presos polítics o no o sobre el nivell de delicte aplicable als presos), però, en canvi, coincideixen en denunciar com s’ha corromput el sistema i en com quedarà en evidència a nivell internacional la justícia espanyola quan, malauradament massa tard, intervingui el Tribunal d’Estrasburg.
Des del punt de vista televisiu, Causa especial és, tristament, l’exercici preparatori per mentalitzar-nos de la farsa judicial que viurem properament.
Mònica Planas és crítica de TV
