La Rússia de Putin i el futur de la Unió Europea
Com era d’esperar, Vladímir Putin va arrasar a les eleccions presidencials de diumenge i va assolir el 76,6% dels vots, un resultat que li permetrà mantenir-se en el càrrec fins al 2024. No cal ser un especialista en ciència política per sospitar que darrere d’una victòria tan aclaparadora s’hi amaga un funcionament deficient de la democràcia representativa, que es basa, entre altres supòsits, en el fet que hi ha d’haver alternatives electorals viables. I, en efecte, en les eleccions russes de diumenge no hi havia “competència electoral real”, tal com han assenyalat els observadors internacionals que han supervisat els comicis.
No hi ha hagut frau, és cert, però és que tampoc calia. Putin ja s’havia assegurat que els seus oponents amb més possibilitats, com ara Aleksei Navalni, Mikhaïl Khodorkovski o Borís Nemtsov, no poguessin concórrer a les eleccions. De manera que al davant només hi tenia el candidat comunista Pàvel Grudinin (11,8% dels vots), l’ultranacionalista Vladímir Jirinovski (5,6%) i la liberal Ksénia Sobtxak (1,7%), considerada pels opositors vetats un titella del Kremlin per donar un vernís de versemblança a la cita electoral.
Rússia, doncs, està molt lluny de ser una democràcia homologable a l’europea. És més aviat el que els experts anomenen una democràcia autoritària, basada en el culte al líder i regada amb grans dosis de nacionalisme. És el sistema que regeix també a la Turquia d’Erdogan o, a petita escala, a l’Hongria de Viktor Orbán. També Donald Trump intentaria emular aquest estil imperial, però la qualitat del sistema institucional nord-americà té contrapesos extraordinaris per evitar l’acumulació de poder.
A Rússia, en canvi, Vladímir Putin exerceix un control total. El fervor patriòtic desfermat per l’annexió de Crimea ha propulsat el president a la categoria d’icona. I és que un dels motius que expliquen la seva popularitat és, precisament, una agressiva política exterior en què no ha dubtat a fer servir la força, com a la guerra de Síria, i que li ha servit per tenir un protagonisme internacional que no es veia des de la Guerra Freda. No en va fa quinze dies Moscou va anunciar que tenia un míssil balístic capaç de superar les defenses nord-americanes. I per arrodonir la seva campanya va intentar assassinar l’exespia rus Serguei Skripal a la Gran Bretanya, cosa que va provocar una crisi diplomàtica amb Londres.
Davant d’aquest personatge, la Unió Europea sembla desorientada, sense una política capaç de plantar-li cara. I això Putin ho sap utilitzar molt bé en benefici propi. Brussel·les faria bé de començar a dissenyar una estratègia a llarg termini amb la Rússia de Putin, però per a això necessita un lideratge fort i no tenir por d’afrontar represàlies comercials. L’economia és el punt feble rus i és necessari, almenys, llançar un missatge de fermesa cap al Kremlin. Si no es fa res, Putin ho interpretarà com que té carta blanca per actuar, per violar els drets humans a dins i a fora de Rússia i per fer xantatge a Europa. En algun moment caldrà dir prou.
