Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Santi Millán: l'humor gamberro del seductor

Tenia vocació de fer sentir la gent millor i, com que per ser metge cal estudiar molt, va optar per fer-se actor. Rebutjat per l'Institut del Teatre, va iniciar-se en l'art dramàtic al Poble Espanyol però la seva gran escola va ser La Cubana.

Tot i estar tan avesat a improvisar i interactuar amb el públic, brilla més artísticament amb un guió sòlid i un director exigent. Quan es deixa anar i és ell mateix, no va gaire més enllà del tòpic simpàtic i frega perillosament el mal gust.

La seva mirada pícara té l'ambigüitat de Daniel Day-Lewis interpretant un seductor compulsiu de Milan Kundera. En el seu Pablo de Frágiles encara hi ha molt del noiet que va trencar cors fent de gai amb shorts a Cómeme el coco, negro .

La crisi dels 40 l'ha empès a travessar deserts en bicicleta. I és que no es resigna a deixar de ser el gamberro graciós i bohemi que no s'acaba de fer gran per molt que un nen i una nena el facin matinar a hores intempestives.

Les arrels murcianes el fan un totterreny cultural que no se sent estrany en cap punt d'Espanya, però és prou d'aquí perquè tot i ser de llengua familiar castellana trobi natural parlar català als fills.

Ser esclau del rol d'ocurrent enrotllat l'obliga a frivolitzar els temes més dramàtics i fa que sigui poc creïble tant si s'implica en ONGs com si exerceix de fisioterapeuta. Davant la duresa de la crisi, ell segueix de festa.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT