Santi Millán: l'humor gamberro del seductor
Tenia vocació de fer sentir la gent millor i, com que per ser metge cal estudiar molt, va optar per fer-se actor. Rebutjat per l'Institut del Teatre, va iniciar-se en l'art dramàtic al Poble Espanyol però la seva gran escola va ser La Cubana.
Tot i estar tan avesat a improvisar i interactuar amb el públic, brilla més artísticament amb un guió sòlid i un director exigent. Quan es deixa anar i és ell mateix, no va gaire més enllà del tòpic simpàtic i frega perillosament el mal gust.
La seva mirada pícara té l'ambigüitat de Daniel Day-Lewis interpretant un seductor compulsiu de Milan Kundera. En el seu Pablo de Frágiles encara hi ha molt del noiet que va trencar cors fent de gai amb shorts a Cómeme el coco, negro .
La crisi dels 40 l'ha empès a travessar deserts en bicicleta. I és que no es resigna a deixar de ser el gamberro graciós i bohemi que no s'acaba de fer gran per molt que un nen i una nena el facin matinar a hores intempestives.
Les arrels murcianes el fan un totterreny cultural que no se sent estrany en cap punt d'Espanya, però és prou d'aquí perquè tot i ser de llengua familiar castellana trobi natural parlar català als fills.
Ser esclau del rol d'ocurrent enrotllat l'obliga a frivolitzar els temes més dramàtics i fa que sigui poc creïble tant si s'implica en ONGs com si exerceix de fisioterapeuta. Davant la duresa de la crisi, ell segueix de festa.
