S’acaba el gener

Ha passat volant. Esclar que les festes del començament hi ajuden. El gener és això que en diem un mes curt. Per mi és un mes que m’estimo, perquè hi vaig néixer, sí, però també per altres coses. Per la festa dels Reis, per les minves, pels oriços, per les mimoses, pels dies clars de tramuntaneta clara i feliç. Aquest any hi ha hagut una mica de tot. Vent massa fort, però, abans, uns dies de placidesa extraordinària. Una mica massa de fred i així les mimoses van molt endarrerides. Però els oriços han estat plens, encara són plens, i si bé el cel s’ha com agrejat i l’hivern plana sobre el món petit de l’Empordanet, podem encara, suposo que per força dies, menjar-nos aquesta ració de mar dels oriços, negres i punxents per fora, però tendres, carnals, perfumats i dolços per dins, com una carícia íntima. Menjar oriços té alguna cosa de sexual, d’una sexualitat privada, no manifesta, gens obscena. I això en aquest nostre món d’avui dia, que tot està carregat d’obscenitat, és altament digne de celebració. El gener acaba tèrbol i aquella promesa de primavera dels dies de les minves es farà pregar. Carner va escriure que el gener, amb un núvol biaxenc, signa que té la primavera emparaulada. Aquest poc usual “biaxenc” s’explica perquè el gener la signatura la fa “com amb la ploma rosa d’un flamenc”. I Carner havia de rimar, esclar.

Aquests dies d’acabaments de gener i de començaments de febrer, sempre penso en Carner, que hi va néixer (el 9 de febrer). Si pel Mestre el gener té la primavera emparaulada, el febrer, en canvi, és un mes molt menys esperançat. En un poema meravellós, titulat Plany de febrer, Carner tracta el sol d’hostil, li diu que és una flor malalta, que no sap encara d’escalfar. I ens diu que: “Les ombres dels qui passen són tan primes / que un hom comença a creure que se’n va”. I continua: “¿On fugirem que retrobem la petja / del cant desfet i de l’amor perdut? / ¿On fugirem que no ens rebutgi l’aire / i que la llum del sol tingui virtut?” El febrer és una mica tètric, evidentment. Carner acaba el seu poema dient que jauen els camins descoratjats.

Així ens trobem, en aquest nostre país. En ple hivern. I si algú creu que té la primavera emparaulada, doncs millor per a ell, perquè jo només veig camins descoratjats. Un llarg camí descoratjat. El sol de la unitat no sap encara d’escalfar. I les lluites polítiques, els partidismes, no fan més que afeblir una embranzida que hauria pogut ser històrica. Jo ho veig tot boirós i entenebrit. Veig que la musculatura es relaxa. I això del 27-S és una mena de fita tan llunyana que sembla posada expressament per esbravar l’alcohol poderós de la determinació. ¿Quants vots perdrem en aquest llarg procés? ¿Quants convençuts perdran el color natural de la seva decisió, emmalaltit, diluït i apagat pels pàl·lids tints del dubte?

¿Ens passarà, com deia Shakespeare, per aquesta raó, que una empresa com la nostra, de gran pes i gran volada, es desviï del seu curs i acabi perdent el nom d’acció?

S’acaba el gener. El president Pujol declara el mateix de sempre. Els d’Esquerra volen que el president Mas declari a la comissió, una comissió que no serveix per res més que per enterbolir encara més la figura històrica de Pujol. Volen que el president Mas es cremi en les aigües sulfuroses d’un partit corrupte i acabat. Volen acabar amb Convergència perquè creuen, il·lusos, que tots els convergents es passaran a Esquerra. I ells seran els únics. Potser Esquerra no pot suportar la deriva independentista de Mas i el seu partit. Esquerra no vol compartir el triomf. Ells sabran què es fan, però per aquest camí només podran plorar amargament, sols, la derrota. Els catalans som massa pocs en aquest país que cada dia és més espanyol. A Catalunya hi ha una gran quantitat d’espanyols, amb la seva llengua i els seus mites d’incumbència, que no són els nostres. Alguns d’aquests espanyols de bona fe potser acceptarien la independència si veiessin que es tracta d’un projecte comú dels catalans, un projecte il·lusionat i generós. A més dels espanyols, hi ha una gran quantitat de catalans que tant els fa. Que ja els va bé això d’Espanya. Alguns d’aquests voten Convergència. Mai no votaran, però, Esquerra. La independència només es pot aconseguir amb una unitat de pedra picada. En fi, jo ho veig així.

S’acaba el gener. Entrarem en el febrer per la porta lluminosa i entranyable de la Candelera. I continuarem vivint en la decepció d’aquesta dansa de misèries humanes dels nostres polítics.

Més continguts de