26/09/2012

El Sàhara i altres silencis

3 min

Alguns van enviant notetes a Brussel·les, i comprometen així el sentit del ridícul de Durao Barroso i del portaveu Olivier Bailly, que un dia es veu forçat a dir una collonada i l'endemà a rectificar-la amb una obvietat. Els paperets que arriben a la premsa internacional per diverses vies oficiosament oficials són veritables delícies de la propaganda agònica. Ja els he anat dient en aquests articles post Diada 2012 que ens caldrà molt de sentit de l'humor, els propers mesos. I molta paciència, per descomptat. Desconec quin serà el proper numeret de diplomàcia trash , però d'una cosa sí que en poden estar segurs: no existeix cap precedent de secessió en territori de la Unió Europea, cap ni un, ni cap legislació específica que prevegi aquest supòsit concret, ni molt menys les seves conseqüències ulteriors. En les actuals circumstàncies pot passar qualsevol cosa, sens dubte, però no hi ha res que sigui inexorable, res que estigui escrit o determinat en un sentit o en un altre. El que és segur és que si ens quedéssim un temps fora d'Europa i de l'euro ens veuríem obligats a malviure miserablement com ara ho fan els pobres suïssos o els noruecs. Només de pensar que els nostres carrers serien com els d'Oslo o Zuric em vénen esgarrifances...

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ni Bailly ni Durao Barroso tenen la més remota idea de què passaria o deixaria de passar en cas d'un procés de secessió de Catalunya, d'Escòcia o de qualsevol altre racó de la Unió. El que sí que podrien saber Bailly i Barroso amb un simple cop de Google és què va fer Espanya el 26 de febrer del 1976 amb una part del seu territori que era 8 vegades més gran que Catalunya, la província espanyola del Sàhara (una província, sí, a tots els efectes, com la de Toledo o la de Sevilla, o com la de Lleida o la de Girona, exactament des del 10 de gener del 1958). Bailly i Barroso entendrien llavors unes quantes coses que en aquests moments convé recuperar. El dia 26 de febrer del 1976 Espanya va trair covardament el destí de milers de compatriotes (en el sentit literal de la paraula: compatriotes amb DNI i tot, que tenien representació a les Corts, etc.). El responsable d'aquella traïció no volia llavors "perseguir cap quimera", tret de la que representava ser alhora " sucesor a título de Rey del Generalísimo " i "artífex de la Transició". Magnífica quimera, aquesta, tan impossible, si fa no fa, com un cercle quadrat, una aigua seca o un primer pla afavoridor d'Ernst Borgnine (al cel sigui).

En les actuals circumstàncies hem de parlar més del Sàhara, per esbrinar si tota aquesta retòrica testicular que s'escolta darrerament té o no té algun fonament. Perquè resulta que, a l'hora de la veritat, quan toca córrer, corren. I tant, que corren! Poc després dels seus 15 minuts de glòria, el coronel Alamán, que havia estat destinat al Sàhara, va declarar en una entrevista: " Hubiese sido ridículo que muriese un solo soldado español defendiendo el Sahara, para, a continuación, entregárselo al Polisario ". Millor vendre-se'ls al Marroc com si fossin bestiar, naturalment -i, de passada, no córrer cap risc, no fos cas que s'escapés alguna pedrada de la Marxa Verda-. I és que -cal insistir-hi- el dia 26 de febrer del 1976 el Sàhara era una província espanyola com qualsevol altra. Convé evocar l'escassa honorabilitat d'una fugida que va deixar milers de persones sense personal sanitari i altres serveis bàsics de cop i volta. I cal subratllar les vegades que convinguin que cap potència europea a l'Àfrica, cap ni una, va cometre un acte tan vergonyós i deshonest en el procés de descolonització: els efectes d'aquella traïció encara duren ara, 36 anys després dels fets.

Sempre que es faci per vies pacífiques, amb una mínima qualitat argumental i situant la voluntat democràtica com a referent bàsic, la defensa de la unitat d'Espanya em sembla tan legítima com la de la creació d'un estat propi a Catalunya. El mínim que es pot exigir, però, és coherència, i en aquest precís context això comença per fer-se càrrec del destí d'una província. La llei promulgada el 19 abril del 1961 deia a l'article quart: " La provincia del Sahara gozará de los derechos de representación en Cortes y demás organismos públicos correspondientes a las provincias españolas ". Sembla clar, oi? Doncs no. La llei del 18 de novembre del 1975, dos dies abans de la mort de Franco, feia referència a aquell territori, en canvi, com "...un régimen peculiar con analogías al provincial y que nunca ha formado parte del territorio nacional ". La transició espanyola arrenca amb aquesta ruboritzadora, enorme, miserable falsificació.

stats