CANTUS FIRMUS

Cavalls de Troia

Compte amb aquells que porten regals enverinats que fascinen l’independentisme

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Diumenge vinent hi ha eleccions a les Corts espanyoles. Per què s’hi hauria de presentar, l’independentisme, si no l'hi volen? Per fer què, si ja han dit per activa i per passiva que pensen actuar com si no hi fos? La pregunta no és d’ara –en temps d’autonomisme ja s’havia fet moltes vegades–, per bé que en aquests moments és obvi que té una significació especial. Doncs bé: la meva particular resposta és aquesta: per fer-hi de cavall de Troia. Les muralles de l’unionisme espanyol –de l’ autoanomenat constitucionalisme– són molt altes i no és fàcil entrar-hi. I les eleccions espanyoles –d’això de votar en sabem– són una escletxa per entrar-hi. I, un cop allà, s’ha de contribuir a obrir les portes de la fortalesa per defensar des de dins l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Segons la mitologia grega –ho explica Virgili a L'Eneida–, els troians van entrar el gran cavall de fusta construït pels grecs dins les muralles convençuts que era un regal dels déus. I, un cop dins, de nit, en van sortir els quaranta guerrers que s’hi amagaven, van obrir les portes de la muralla que havia resistit durant deu anys els atacs dels grecs, i finalment hi va poder entrar el seu exèrcit. Ara seran quaranta-vuit diputats els que entraran al Parlament espanyol, i encara que ja no tots ho defensin –el PSC d’Iceta s’ha desdit del seu compromís de fins fa pocs anys per un referèndum–, seria fantàstic que els autodeterministes fossin majoria.

Tanmateix, de cavalls de Troia també en tenim a casa. En una recent conversa, l’exlehendakari basc Juan José Ibarretxe alertava dels més grans perills de l’independentisme, que no són pas els enemics que venen de fora –des del 1-O es coneixen millor que mai–, sinó els cavalls de Troia que hi ha dins. Qui va ser president del govern basc durant deu anys, del 1999 al 2009 –i que va deixar de ser-ho tot i guanyar les eleccions amb gairebé el 40% dels vots a causa d’un acord entre UPyD, PSE-PSOE i PP i amb l’esquerra abertzale il·legalitzada–, parlava per experiència, esclar. I quins són els cavalls de Troia de l’independentisme en un país com el nostre sense muralles protectores? Quins són aquests cavalls que, des de dins, intencionadament o no, voldrien i podrien portar l’independentisme a la desfeta?

La veritat és que no és fàcil descobrir-ho. És cert que hi ha cavalls de Troia que actuen sense gaire dissimulació. Ciutadans, per exemple, ho ha estat dins del Parlament de Catalunya fent creure als seus votants que els venia a salvar d’una divisió que ells han maldat per crear. I sabem que hi ha premsa editada a Catalunya que també fa temps que actua com a cavall de Troia, afavorint, amb poc o molt camuflatge i tant com pot, el descrèdit de l’independentisme. Però, amb consciència o sense, a vegades amb recargolats exercicis d’autoengany, hi ha conductes i decisions que funcionen com a veritables cavalls de Troia preses per les mateixes files independentistes, des dels partits i organitzacions, des dels entorns del mateix Govern i Parlament, i, no cal dir-ho, també des d’allò que demagògicament se’n diu “el carrer”.

Ja he dit que no és fàcil discernir on són els propis cavalls de Troia, que, com van fer els troians, es fan entrar dins les pròpies muralles convençuts que són un regal dels déus. " Timeo Danaos et dona ferentes" [Temo els grecs, fins i tot quan porten regals], diu que els va advertir Laocoont, el sacerdot troià, davant d’aquell gran cavall de fusta que el grecs havien deixat a les portes de Troia, situada al turó d'Hissarlik, avui Turquia. Compte, doncs, no tan sols amb els adversaris declarats, sinó també amb aquells que porten regals enverinats que fascinen l’independentisme. I em refereixo tant als puristes que recomanen no anar a votar, com als que demanen humiliants exercicis d’autocrítica o als que confien en l’èpica de les batalles campals.

Més continguts de