08/10/2018

Encongir la base social

3 min

SociòlegAmpliar la base social de l’independentisme, més enllà de l’òbvia bondat que tindria per al seu enfortiment democràtic, també és un argument utilitzat de manera espúria per a propòsits contraris als enunciats. Així, hi ha un sobiranisme que l’invoca per treure’s pressió del damunt, hi ha qui busca complicitats ideològiques fora de la independència i encara altres que volen aconseguir l’ajornament indefinit de l’aspiració a l’autodeterminació.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tanmateix, a mi em preocupa tot el contrari: que no s’encongeixi l’àmplia base social de l’independentisme. Una base social que és clarament majoritària, tot i que electoralment encara no s’hagi tingut ocasió de comprovar-ho en un marc de joc net i explícit. I si bé ha demostrat una gran resistència a greus amenaces, a permanents intoxicacions informatives o a la brutal repressió –en definitiva, a tot el que li ve de fora–, el punt feble el té en allò que li arriba de dins. Vegem-ho.

En primer lloc, hi ha la manca d’unitat estratègica de les formacions polítiques independentistes. Perquè no és que no tinguin estratègia, és que n’hi ha tres o quatre! No parlo ni d’unitat organitzativa, ni ideològica, ni sentimental. Només caldria que arribessin a un pacte de conveniència d’ara fins al dia de la independència. I l’endemà, que es tornin a apunyalar. La dificultat és ben comprensible donades les dures condicions repressives. Però ara mateix els adversaris se’n freguen les mans.

Tampoc les organitzacions independentistes de la societat civil no acaben de trobar el seu paper, rivalitats entre elles al marge. L’heterogeneïtat de la seva composició, la seva principal fortalesa, no els hauria de permetre envair segons quins terrenys que posen en risc la seva pròpia transversalitat. Aparèixer al costat d’iniciatives partidistes n’afebleix greument la credibilitat. I demanar unitat estratègica als altres quan internament tampoc no la tenen, té un punt d’impostura. Convertir Govern i Parlament en adversaris, pot ser letal per a uns i altres.

En tercer lloc, és cert que l’independentisme ha estat ingenu, per bé que de la candidesa n’ha obtingut bona part de la força. Irònicament, solc dir que “els lliris seran sempre nostres!” Però l’alternativa “realista” a la 'revolució dels somriures' no és imaginar que un escenari cruent li donaria la victòria. Les expectatives de sang, consideracions ètiques a part, serien dissuasives. Tampoc no pairia bé escenaris revolucionaris de llarg col·lapse social i econòmic. La majoria independentista és nacionalment radical, sí, però socialment moderada.

També resten força els analistes que se senten menystinguts per l’independentisme central. Uns menyspreen tots els polítics passats i actuals –diuen que no els perdonaran mai la “covardia”–, i arriben a acusar els presos i exiliats de “victimisme”. Altres, els qui ja no són cridats a fer d’assessors àulics, s’aboquen al mateix menyspreu, però pel contrari: recriminen a tots els polítics actuals i passats que s'hagin passat de frenada. Uns i altres sembla que viuen sota el que en podríem dir la “síndrome del malvolgut”.

I atenció a la retòrica demagògica de l’oportunisme pseudorevolucionari, sovint ben poc interessat en la independència, tan ben expressat en crits que allunyen el sobiranisme del seu caràcter democràtic i l’acosten al populisme autoritari. És allò d'“els carrers seran sempre nostres” i no d’un democràtic “tothom”, on el “nostres” pren un sentit excloent. O “el poble mana, el govern obeeix”, com si el poble només tingués la veu de qui més crida. I encara el “ni oblit, ni perdó”, que introdueix un esperit revengista que no fa altra cosa que alçar murs.

Davant de la constant i profunda erosió de la reputació democràtica del Regne d’Espanya, la independència de Catalunya cada dia depèn més dels mateixos catalans. Una mica més d’astúcia, doncs.

stats