Una agenda pròpia
SociòlegL’independentisme, que aguanta molt bé al carrer i a les enquestes malgrat l’extrema repressió i incertesa, corre el risc de perdre aquella empenta que de manera tan ràpida l’ha portat a ser l’aspiració majoritària de la societat catalana. Després d’una dotzena d’anys i d’haver après a passar de l’enuig a l’esperança, després de deixar de cridar als carrers allò de “Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti” per passar al “Què vol aquesta tropa? Un nou estat d’Europa”, l’independentisme podria tornar a quedar encallat en el resistencialisme resignat del “Ni un pas enrere” o el “No passaran”, que implícitament delata que no sap quin és el pas endavant que li cal fer.
I és que el tomb accelerat a favor de la independència que es va començar a produir a partir de finals del 2006 va anar estretament lligat a la superació dels discursos agressius i de les actituds reactives que havien estat habituals. En lloc d’insistir en els greuges, es va pensar en les oportunitats; en lloc de respondre a les desconsideracions, es feien propostes. De les pintades de nit es va passar a les consultes iniciades a Arenys de Munt a plena llum del dia. La testosterona masculina que fins llavors s’hi aplegava va deixar pas a l’instint constructor de les dones que, fent majoria, es van afegir a la promesa d’emancipació. De carregar piles escoltant la COPE, ara les carregaven la Muriel Casals i la Carme Forcadell. I des de llavors, els insults i les amenaces es convertien en pocs minuts en aquells acudits a la xarxa que tant ajudaven a treure’s les pors de sobre.
Però la paràlisi política per l’aplicació del 155 i les seves seqüeles, i sobretot la duresa amb què s'ha reprimit els líders que es van jugar la llibertat per ser fidels al mandat democràtic que havien rebut, estan forçant un capgirament insà en la política catalana. Es torna a estar més atent a respondre a les provocacions que a tenir la iniciativa. Es tornen a sentir crits que empetiteixen les convocatòries. Hom s’empassa el relat dels adversaris, com ho és acceptar els resultats esbiaixats pel context il·legítim del 21-D com a bona mesura d’un fals equilibri de forces. A la xarxa hi han anat desapareixent els acudits i la ironia, i hi han tornat els insults. L’aflicció pels presos i exiliats sembla que acapara totes les energies que resten fermes. Els somriures s’han tornat cares llargues. Reneixen velles desconfiances. Torna l’agror.
Entretant l’Estat segueix mostrant senyals de gran feblesa. El retorn de la qüestió de Gibraltar és un d’aquells símptomes clars de la necessitat recurrent, en moments de debilitat, d’esperonar el patriotisme més simple. La possibilitat d’una convocatòria anticipada d’eleccions espanyoles encén els discursos just en la direcció contrària a la possibilitat d’una resolució del gran problema espanyol: la incapacitat històrica per imaginar i oferir un projecte territorialment integrador. L’extrema dreta se’ls escapa de les mans i hi responen amb promeses obertament autoritàries i xenòfobes com mai s’havien sentit. I el seu prestigi internacional està sota mínims segons els seus propis experts. L’adversari no es fa gran, però nosaltres ens fem petits.
No pretenc fer un retrat pessimista del moment actual. Les anàlisis no haurien d’estar sotmeses als estats d’ànim personals. Però cal tocar de peus a terra i reaccionar. No pot ser que el calendari de l’independentisme estigui només pendent del de l’Audiència Nacional espanyola, de les fanfarronades de la Jusapol o del futur de Las Cortes. A l’independentisme li cal agenda pròpia i tornar a la promesa, a l’horitzó. Com comprovem aquests dies, el país té urgències en vies de trens i carreteres, en sanitat, en ensenyament... i en dignitat. I necessita emancipar-se com l’aire que respira.
