Qui bloqueja què?

A hores d’ara és una obvietat que l’independentisme està col·lapsat i va perdut. Ho he escrit: manté l’horitzó, però no té camins. L’estat espanyol, en canvi, ha aconseguit bloquejar el Procés. No és que hi hagi donat una resposta forta, la pròpia d’un estat segur d’ell mateix oferint una sortida per guanyar-la, sinó que ha recorregut a una resposta dura, autoritària, pròpia de qui se sent feble però conserva tota la força bruta per defensar-se. La repressió ha fet el seu efecte, tant entre els qui han decidit ajornar el combat com entre els qui han quedat atrapats en una voluntat de confrontació sense sortida.

La pèrdua de control es fa visible en la incapacitat de tenir una interpretació pròpia dels esdeveniments i en el fet de quedar atrapats en el punt de vista de l’adversari. Aquí mateix he mostrat, entre d’altres, com la victòria de l'1-O es convertia en derrota en acceptar dòcilment la idea que el referèndum era resultat d’una decisió “unilateral”, s’entén que per part catalana. S’oblidava, d’una banda, les peticions formals i reiterades durant cinc anys de poder fer un referèndum acordat i dins dels marges que la interpretació de la llei permetia. La veritable resposta unilateral sempre va ser la de l’estat espanyol. I això, des d’una òptica encara espanyola. Des d’una òptica autocentrada, si hi ha res que no sigui unilateral és fer un referèndum perquè els contraris a la secessió es puguin expressar en llibertat. Tanmateix, s’ha imposat la versió estatal, i hem acabat discutint entre nosaltres per si calia tornar o no a la unilateralitat, un fals dilema que ens torna a la cleda del pitjor autonomisme.

Ara, arran de la investidura del president del govern espanyol, ha tornat a passar exactament el mateix. El debat ha estat, i és, sobre si cal que els diputats independentistes bloquegin o no l’elecció del candidat. La inversió conceptual ens torna a fer perdedors, es faci el que es faci. Si es facilita l’elecció del candidat Pedro Sánchez a canvi de res serà una mostra de feblesa extraordinària just quan es tenia a la mà un dels pocs instruments de pressió a la vista. Però si es bloqueja, a part de quedar arrenglerats amb la dreta, d'abocar a unes noves eleccions espanyoles a les quals s’hauria d’acudir en no se sap en quines condicions, i de confrontar-se amb l’opinió d’una part dels presos polítics, l’espai polític independentista encara quedarà sumit en una divisió més gran. En qualsevol cas, i en el termini mitjà, sembla clar que ni el bloqueig ni el desbloqueig aportaran res de bo –ni de més dolent– a l’independentisme.

On és el parany, doncs? Una vegada més, en el fet d'acceptar que qui bloqueja o no són els independentistes. La veritat és que des que Pedro Sánchez ha estat al govern, durant la campanya electoral i l’actual interinatge, no ha mogut ni la parpella per desbloquejar la situació catalana. Tot el contrari, cada dia l’ha deixat més encastada. La repressió no ha cessat. No s’ha acabat la presó incondicional, ni s’ha permès l’exercici dels drets polítics dels presos o exiliats ara diputats. El Tribunal Constitucional ha seguit bloquejant lleis socials catalanes. S’obstaculitza la presència normal del català als jutjats, donant més valor en les oposicions a jutge a una llengua estrangera que a la pròpia del país. Se segueixen incomplint els compromisos pressupostaris d’inversió. S’amaga la greu incompetència dels serveis d’intel·ligència espanyols davant del 17-A… No acabaríem. En definitiva: qui és que bloqueja què?

La infàmia no sols és presentar l’independentisme com a intransigent, sinó també com a condescendent, quan de fet no se li ofereix cap sortida que no sigui la rendició, i sense cap senyal de magnanimitat sinó només de revenja. Torna a ser hora de recordar que tot això va començar com a reacció pel dèficit democràtic que va posar en evidència la negociació de l’Estatut i la sentència del Tribunal Constitucional. Abans que d’independència, això va de democràcia i de qui la té bloquejada.