Salvar l’economia
Sobreviure, sortir d’entre la runa i fer-ho abans que tota la casa ens caigui al damunt, s’ha convertit en l’objectiu de mitja humanitat. La pandèmia de covid-19 comença a remetre a Europa i el principi de la desescalada del confinament marca nous objectius que exigeixen gent competent i capaç de prendre decisions ràpides i suficients, perquè l’emergència econòmica ha començat a fer estralls i la situació amenaça encara amb empitjorar abans de millorar. El temps de reacció de la burocràcia porta implícit el desgast de la situació que es tradueix en destrucció d’empreses i llocs de treball, en augment de la pobresa i una contracció dels recursos de les administracions quan la situació demana a crits més -i no menys- pes de la cosa pública i, per tant, més rapidesa en la presa de decisions i més diners per finançar les polítiques urgents que han d’esmorteir una crisi que no ens podem ni imaginar.
Les conseqüències de la pandèmia imposen un canvi econòmic i social profund, i de la mateixa manera que el resultat avui no es pot aventurar, està clar que el que surti d’aquesta tragèdia dependrà de la reacció col·lectiva, de l’encert polític i de la responsabilitat individual durant els propers anys. Podem continuar donant valor a les corbates o veure la importància fonamental de les bates, i podem també depreciar l’arrogància i valorar les capacitats socials en la gestió a qualsevol nivell. Podem admirar als brokers i l’economia especulativa o posar en valor l’economia que aporta valor social. Podem recordar qui ens ha tret d’aquesta crisi: infermeres, metgesses, netejadores, caixeres de supermercat, cuidadores d’ancians, repartidors, productors d’aliments. Podem tornar a l’essència o continuar perseguint ombres.
Podem basar la nostra economia en la cooperació i la solidaritat o en la competència i el benefici cec, i fins i tot podem ser conscients o no que la crisi del covid és un assaig general, un primer pas cap a l’emergència del canvi climàtic.
El xoc amb la “nova” realitat és tan dur que difícilment podrem continuar com si res. Que la realitat ha canviat és una consideració unànime des de tots els punts de vista ideològics. En paraules de Yuval Noah Harari, l’autor de Sapiens, “serà molt més fàcil vèncer aquesta pandèmia si mostrem solidaritat amb gent de tot el món; si ajudem generosament els més necessitats; si enfortim la nostra confiança en la ciència [...], i viurem en un món molt millor”. Haurem de construir el que Edgar Morin anomena “una nova agregació solidària” que incentivi la cooperació o un “nou contracte social”, en paraules del mateix Financial Times, la Bíblia liberal.
L’emergència exigeix una actuació política contundent i contra el cicle econòmic restrictiu. És a dir, quan tot va bé baixa l’aversió al risc i l’autoprotecció i el deute. Però quan tomba el cicle tothom s’adona que no està suficientment capitalitzat i les empreses intenten desendeutar-se i els bancs tallen els crèdits. Aquest comportament acaba agreujant la crisi, per la qual cosa ara es necessita despesa, liquiditat que arribi directa a les venes del sistema econòmic i eviti la mortalitat d’empreses i autònoms. Les reaccions a mitges no valdran i avui podem començar ja a comparar la reacció dels estats i els clubs d’estats. Mentre a Alemanya les ajudes directes representen el 10% del PIB i a França el 2,4%, a Espanya són de l’1,1%, com a Grècia, segons un informe de Bruegel que publiquem avui al dossier especial sobre la situació econòmica.
El retard de les mesures o la seva timidesa es traduirà directament en el tancament d’empreses, l’augment de l’atur i el creixement de la crisi social, a més de dificultats recaptatòries dels estats, cosa que reduirà els ingressos que permeten fer polítiques econòmiques i socials.
Als EUA la Reserva Federal ha posat a disposició de l’economia 2,3 bilions de dòlars i el BCE ha alliberat 1,1 bilions d’euros per comprar deute dels estats i de les empreses. Com sempre, els EUA reaccionen a les situacions de crisi amb més celeritat i un bazuka més potent que una Unió Europea que va sobreviure a l’anterior crisi sense posar els fonaments per evitar la següent. Es van salvar els bancs i es van salvar alguns estats del sud amb els crèdits del fons de rescat, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (Mede), que ara també s’habilitarà a partir de l’1 de juny amb tipus del 0,1% a 10 anys i sense homes de negre fiscalitzant, i que pot permetre a Espanya accedir a uns 25.000 milions. Itàlia i Espanya, amb uns endeutaments del 135% i del 96% del PIB respectivament, haurien preferit altres mecanismes, però Europa té encallat el Fons de Reconstrucció d’1,5 bilions en crèdits i transferències. Els eurobons són un tabú per a Alemanya i altres països del nord, que mai no mutualitzaran la sortida de les dificultats amb un sud que menyspreen. El món ha canviat davant dels nostres ulls, dependrà de tots nosaltres amb quins valors i prioritats el reconstruïm.
