Sánchez reparteix pressió
EscriptorDissabte a l’hora de dinar o d’acabar de dinar, en una jornada d’alegria (dins el que cap) generalitzada pel fet d’haver pogut disfrutar d’un primer dia de semillibertat, Pedro Sánchez va fer una compareixença en què va sortir a defensar la seva gestió de la crisi del coronavirus (no tan sols la del seu govern: la seva, en primera persona) i a deixar anar uns quants missatges.
Va eludir l’autocrítica i va intentar demostrar que ell sí que escolta recordant que en diverses ocasions ha recollit les propostes que se li feien des de les comunitats autònomes. I va dur a terme una finta molt característica del supervivent que tothom li reconeix que és: traspassar les culpes als adversaris. Posicionar-se contra la gestió del govern d’Espanya, va venir a dir, equival a entorpir la davallada de la corba de contagis. Ho deia pensant sobretot en dimecres vinent, quan durà al Congrés la petició d’una quarta pròrroga de l’estat d’alarma que per primera vegada perilla que no tiri endavant. Per això es va cuidar de recalcar en diverses ocasions que no hi ha pla B a l’estat d’alarma: en definitiva, va mirar de repartir pressió entre tots els caps i els barrets en lliça.
Singularment va pressionar el PP, que es troba en el destret de ser acusat de tou si s’absté, i d’irresponsable si hi vota en contra: és una disjuntiva en gran part creada pel mateix partit, que ja de molt abans de Casado va entrar en una escalada ultranacionalista i de dretanització extrema que ara fa que qualsevol gest habitual en un partit d’oposició mig normal sigui percebut com una claudicació intolerable per les seves pròpies files i pels seus mitjans de referència: de fet, Casado és un producte d’aquesta involució. Per altra banda, just el dia anterior el PP de Madrid va protagonitzar una relliscada d’escàndol amb la descontrolada celebració de l’hospital d’Ifema. Sánchez i els seus col·laboradors (es tracta d’un líder que va doblegar el seu propi partit ell tot sol amb un grupet de lleials, i d’aleshores ençà actua d’aquesta manera) saben que tot el que aconsegueixi desgastar el PP anirà com a molt cap a Vox, un partit que pensen tenir dominat a causa de l’estret marge de maniobra que li permet la seva pròpia caspa. Per la lleialtat d’Iglesias i Unides Podem, almenys mentre duri aquesta crisi, saben també que no han de passar ànsia. Tots els altres partits que van permetre la seva investidura es troben en la situació amb què fa uns dies Rufián va intentar pressionar Sánchez: l’alternativa és la ultradreta. Sánchez li retorna implícitament el repte, a ERC i a tots els altres: el PNB, Més País, Nova Canàries, el BNG, Terol Existeix i Bildu.
Tornant a les autonomies, va anunciar la creació d’un fons de reconstrucció de setze mil milions que sens dubte serà el tema durant dies, i amb el qual busca protegir-se de l’acusació de centralista. I va deixar caure que, per dur a terme aquesta reconstrucció, hi ha quatre anys de legislatura al davant. És a dir, que ell no pensa caure ni moure’s d’on és. Pur Pedro Sánchez.
