CRÍTICA TV

¿Sant pare o dimoni?

La HBO ha estrenat The young pope, una meravella de Paolo Sorrentino que et fascina d’entrada i en què la devoció creix progressivament a mesura que avancen els capítols. Retrata el Vaticà a partir de l’ascens al papat del jove Pius XIII. Si abans de la sèrie heu vist (i us ha agradat) alguna pel·lícula de Sorrentino, formalment el que veureu no us sorprendrà però us captivarà de la mateixa manera. És una sèrie diferent, exquisida, atrevida i que no només estimula el plaer visual sinó la reflexió sobre l’espiritualitat, més enllà de generar curiositat per com funcionen els engranatges de poder.

A The young pope cada pla és una obra d’art. La fotografia, les posades en escena i els espais són sublims. La realització juga amb els plans detall d’una delicadesa que emociona fins a plans generals d’una bellesa (i a vegades cruesa) insòlita en produccions televisives. El guió és magistral, tot i que el ritme narratiu és lent i fuig del sistema de trames convencional de les sèries televisives més comercials. És un crescendo per anar coneixent els personatges en tota la seva profunditat i entendre les relacions humanes i de poder en la seva complexitat. Jude Law fa un papa digne de passar a la història de la tele: íntegre, perfeccionista, impol·lut, humà, que destil·la una inquietant puresa. Però a la vegada amb una ànima torbadora i ambiciosa, amb una devoció per Déu propera a la psicopatia, una espiritualitat obsessiva que pot retornar l’Església a l’obscurantisme. Pius XIII desprèn un subtil erotisme incòmode que el director traspassa com una silent percepció individual de l’espectador. Diane Keaton excel·leix en el seu paper de persona de confiança del Papa, una monja que es converteix en un element de poder incòmode dins del Palau. La resta de l’elenc està curosament escollit en un càsting impecable, potent i efectiu. The young pope ens sacseja entre la política i l’espiritualitat, entre la diplomàcia i la integritat, entre l’adoració i la manipulació. No cau, com ha sigut habitual en altres retrats del Vaticà, en el tòpic de mostrar unes baixeses sòrdides per exhibir la doble moral que oculta l’Església. Aquí la gamma de matisos, entre el realisme descarnat i una poètica molt crua, perfilada amb un sentit de l’humor molt subtil i amb comptagotes, va provocant en l’espectador una acumulació de desconcerts que l’atrapa. És fa inevitable pensar en El gran dic tador de Chaplin quan veus com Pius XIII s’aproxima a la lluminosa bola del món que té al despatx i li proporciona una aura implícita de maldat. The young pope juga amb els silencis, amb els detalls, amb els episodis entre el deliri i l’onirisme, amb l’alentiment de la imatge i amb la inclusió d’escenes molt potents com a simple context, cosa que provoca en l’espectador una sensació de voyeurism e molt addictiva.