Santes excuses

Ara que un papa intel·lectual pot aclarir-nos grans complicacions metafísiques, a molts cristians ens continuen inquietant els dubtes més planers. És lògic que l'Església operi sobre un model familiar ideal i que partint d'una concepció sagrada de la vida estipuli un cànon rígid sobre què està bé i què malament. El catecisme catòlic és clar i coherent però la realitat vital de molts creients honestos no hi encaixa. I no només això, sinó que hi entra en contradicció de manera permanent. Jo, per exemple, sóc filla d'una practicant divorciada. Sóc amiga d'homosexuals cristians que han patit el rebuig d'un entorn beat. Estic convençuda que un plaer sexual responsable no em condemna més que la contenció que alguns acaben saciant delictivament. Com moltes dones, em nego a entregar-me per complet a ser mare i esposa perquè rebutjo tota abnegació imposada: un sacrifici sense amor acaba sempre en frustracions i retrets. I a més sóc catalana i només de veure el cardenal Rouco amb l'Esperanza Aguirre i la cabra de la legió ja m'agafa urticària. Roma tan sols ha ajudat Catalunya quan la conjunció política li ha despertat l'interès.

Si una cosa han deixat clara les últimes visites papals és que la dimensió política i social que té el catolicisme interessa. Però, en canvi, les dificultats de la fe que expressa -que és la seva essència i la dimensió que hauria de justificar l'altra- només preocupen a aquells que les pateixen. Tots sabíem que amb els menjacapellans professionals no s'hi pot debatre. Però qualsevol intel·lectual que es digui creient hauria d'estar més preocupat per aclarir l'espai de la fe en una societat canviant i secularitzada que per atiar les batalles campals que s'han muntat l'últim mes. És trist que, per no admetre les esquerdes de l'Església, compensi més continuar la croada contra els ateus.