Sardines i costelles
Es deia Antoni Barbosa. Però tothom el coneixia com el Trapa. Sastre maldestre. Baliga-balaga. Calavera. Eixelebrat. Il·luminat popular. Personatge extraterrestre. També era periodista. El 1885 edita a Lleida El Freno del Caciquismo. Una publicació obsessiva al servei d’un somni: la transformació hidràulica de Ponent. Tocat de l’ala, llunàtic... Ell insisteix: “Pues vosotros no me queréis creer, pero yo os digo que se hará el Lago Camarasino; lo harán los ingleses, y luego traerán al lago su escuadra y se apoderarán del país”. Molts van al·lucinar mandonguilles amb sèpia però es va fer l’embassament de Camarasa i Tremp. L’aigua que converteix la gran Barcelona en elèctrica. Només es va equivocar en dues coses. Les obres les van fer els canadencs. I no es van veure transatlàntics al Segre. Ningú no és perfecte. Tampoc el seu concepte de democràcia: “Si a mí me dan a elegir entre un plato de sardinas o un plato de costillas, yo me como las sardinas y dejo las costilla ”. Avui, a Lleida, i a Madrid, es llepen els dits amb la democràcia Trapa.
L’ALCALDE DE LLEIDA, Àngel Ros, i Ciutadans van fer plegats un mar i muntanya les últimes eleccions municipals. Carn i peix. Pacte. Van rostant plats i ara ja miren com escuraran el reglament d’usos lingüístics de la Paeria. El somni d’Ángeles Ribes, portaveu de Ciutadans, és que al final de la legislatura la Paeria sigui completament bilingüe. Socialistes i Ciutadans invoquen el Trapa: el català no retrocedirà, el que passarà és que augmentarà el castellà. Deixa les costelles, endrapa les sardines. Trampa, Trapa. Però aquí la llengua només és la farigola del rostit. Aquí es vol entaforar el conill gegant a la cassola.
ROS L’OMNIPRESENT cada cop més absent. Ros, nerviós. Ros és un adéu amb data de caducitat. (Potser ja mira cap a Madrid?) Però aquí Ros també és orenga. El xup-xup es fa en una altra banda. Cada cop són més els votants socialistes lleidatans que es troben còmodes al plat de Ciutadans. No només passa a Lleida. S’està fabricant una olla on hi cap tot. Dit en paraules del xef Julio Iglesias: “La vida sigue igual”. És a dir, Ciutadans pot ser aquella migdiada permanent, històrica, que ha estat el PSC. La recepta de la centralitat. Una substitució a foc lent. Un mastegar endiumenjat. Aquell benestar després d’un bon tiberi. La convivència amb el rotet de la tranquil·litat. I quan t’aixeques de taula ja ets Ciutadans. El cuiner (PSC) passa a ajudant. I l’ajudant (Ciutadans) a cuiner. És un somni. La democràcia Trapa ja guisa a Lleida. Avançant-se al bufet lliure de somnis que planen sobre Madrid.
POTSER EL PACTE PSOE-Ciutadans per intentar governar Espanya és una dimensió desconeguda. Potser aterraran homenets fosforescents al Congrés a darrera hora i pactaran un govern galàctic. Potser investiran president, a l’últim segon, a Paco Martínez Soria. Potser Rajoy acabarà sent president del Reial Madrid per aclamació electromagnètica. Potser ja hi ha criatures retocant amb Photo-shop els cartells d’unes properes eleccions. Tot pot ser. Però el que és clar és que l’olla de la centralitat fa xup-xup. Horitzontalitat. Convivència. Costelles constitucionals. Sardines renovadores. Transició cap a la gran fartanera. Aquell moment real en què al Trapa el van deixar escollir entre un plat de sardines i un de costelles. I es va llançar primer damunt les costelles. I després va continuar amb les sardines. Ho va devorar tot defensant la democràcia. I es va llepar els dits com a consens. I va fer un rotet de satisfacció per solucionar la crisi de convivència espanyola. Perquè al Trapa sempre el donaven per mort. I sempre tornava amb el seu fil i agulla per sargir-ho tot. I amb la seva eterna gana voraç. I justificant-se sense pèls a la llengua.
