'Amanece, que no es poco'

Si el fiscal Zaragoza va considerar necessari reforçar el seu al·legat de conclusions violentant el pensament de filòsofs com Kelsen o Habermas, l'advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, va tenir l'encert de fer un parell d'esments (un d'explícit i un altre d'implícit, en afirmar que en aquella sala només l'uixer Paco és necessari, mentre que tots els altres són contingents) a la pel·lícula 'Amanece, que no es poco', una petita joia del cinema espanyol dirigida l'any 1989 per José Luis Cuerda. És interessant la figura de Xavier Melero, un lletrat a qui la premsa espanyolista s'encabota a presentar com un 'dels seus', perquè no és independentista ni ho ha estat mai, i perquè en algun moment va tenir relació amb Espada, Boadella, Azúa i el que va resultar ser el nucli embrionari d'intel·lectuals (en realitat, xulets de biblioteca) que al cap d'alguns anys acabarien donant forma i contingut (els diners els van posar uns altres) al que acabaria sent Ciutadans. Però aquí, Melero ja no hi era.

'Amanece, que no es poco' és una pel·lícula d'humor absurd, un 'grand guignol' ambientat en un poblet de l'Espanya profunda que treu partit dels personatges i les mentalitats típiques d'aquests entorns, duent-los a un no parar de situacions i diàlegs que fan riure precisament perquè són demencials. Aberrants, en moltes ocasions, com el 'running gag' dels personatges que creixen sembrats dins la terra, com si fossin hortalisses, o l'enuig que agafa el caporal de la Guàrdia Civil perquè un escriptor argentí i barrut que s'ha instal·lat al poble s'ha atrevit a plagiar una novel·la de Faulkner (que és la referència que va fer l'advocat al final de la seva intervenció).

Evidentment la gravetat d'aquest judici i del que representa pot fer que qualsevol al·lusió que s'hi faci en clau d'humor sigui interpretada com una frivolitat. Però les referències de Melero al film de Cuerda semblen suggerir (o jo ho vaig entendre així) que aquest judici és alguna cosa pitjor que una farsa, com s'ha dit repetidament. És una pantomima absurda, mancada de tota lògica, i que, si en algun moment fa riure, és perquè xoca sense remei amb qualsevol intent de lectura racional. Començant per la qüestió més elemental de totes, tan elemental que ja gairebé no s'esmenta: si el que van fer els encausats és un delicte tan abominable com van dir les acusacions, ¿com és possible que se'ls permetés presentar-se a unes eleccions defensant uns programes electorals en què anunciaven de forma clara, inequívoca i pública que ho farien si sortien elegits? La resposta és senzilla: perquè pensaven que anaven de 'farol'. No hi anaven, i això no és incompatible amb el fet, com va subratllar també Melero, que la independència no fos mai proclamada. Senzillament, van arribar fins allà on en van ser capaços. Si hagués estat un 'farol', com repeteixen ara els independentistes més preclars, no els veuríem ara sent objecte de l'horrible venjança que cau damunt ells i elles. Horrible i, sí, absurda.