Casado i Rivera, agents moderadors

La bronca contínua de PP i Cs fa que l'independentisme més impacient s'hi acabi emmirallant

El pitjor que li pot passar a un que vol fer por és fer el ridícul. El ridícul i altres coses, esclar. El premi a la repugnància més sincera d'aquesta setmana és per a Casado i les seves fotos donant cínicament la mà als migrants d'Algesires dos dies després d'haver-se despatxat amb unes declaracions clarament xenòfobes. Ho va acabar de rematar proposant un Pla Marshall per a l'Àfrica, una idea arrebossada de llet en pols i de caspa franquista que tanmateix fa riure perquè remet a l'obra mestra de Berlanga 'Bienvenido, mister Marshall'. Tampoc hi ha gaire comentari a fer sobre les seves declaracions després de la seva primera entrevista amb el president espanyol, Pedro Sánchez, perquè es comenten soles. Casado va sortir en actitud “ojito conmigo” per reiterar que té nostàlgia dels dies del 155 i que es mor de ganes que durant els actes de l'aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils es produeixi algun desordre públic que pugui encolomar als independentistes i al mateix Sánchez. Les víctimes i l'impacte de l'atemptat sobre la societat catalana li importen un rave. Rivera, mentrestant, fa riure perquè es troba que ara els micros corren darrere Casado, per la novetat. I s'ha de resignar a fer el paper d'eco del nou president del PP, intentant col·locar com si fos seu el mateix missatge que ja ha col·locat una estona abans l'altre.

L'efecte polític que realment generen és deixar als socialistes tot l'espai del centre. Els votants de la dreta espanyola tenen ara tres opcions per escollir: Rivera, que només veu espanyols; Casado, que només vol veure balcons amb banderes espanyoles, i Sánchez, en el paper de socialdemòcrata assenyat que, a més, ara té la força de la presidència. Si continua sent vàlid el vell axioma segons el qual obté el nombre més alt de vots qui millor s'ubica al centre, aleshores els resultats de l'últim baròmetre del CIS, que concedeixen al PSOE una àmplia victòria electoral, prenen molta més versemblança que la que li concedeixen des de Cs i el PP. Per la banda de l'esquerra, Units Podem i les seves confluències, amb Pablo Iglesias al capdavant, es ressenten també d'aquesta singularització dels socialistes com a força de centre.

A Catalunya, la bronca contínua de PP i Ciutadans fa que, encara que no ho vulgui, l'independentisme més impacient s'hi acabi emmirallant. La desobediència sorgeix de la ciutadania quan el govern d'Espanya envia vaixells amb milers de 'piolins' per assetjar Barcelona, i no diguem quan la gent és agredida per la policia i el rei d'Espanya ho beneeix. Però davant d'un nou govern d'Espanya que s'ofereix a dialogar, el sentiment de desobediència d'aquesta mateixa ciutadania inevitablement es mitiga i es dilueix. No és cap novetat, passa en tots els conflictes: com més pressió, més resistència; com menys, menys. D'aquí la previsió del president Torra sobre el moment de fer efectiva la República, que ell escampa entre diverses possibilitats que es poden resumir en una: quan en torni a passar una de grossa.

Més continguts de