Publicitat
Publicitat

Espanya com a moble

Dins el concert de les nacions Espanya té assumit el seu rol, que és força semblant al d’un moble

El Regne Unit activa el Brexit i la postura d’Espanya, com diria el seu president, és la mateixa de sempre, és a dir: en matèria internacional, posar-se a veure-les venir. Tot el que se li pugui acudir al govern espanyol sobre un esdeveniment d’aquesta importància es plantejarà sempre en clau interna, és a dir, en clau dels interessos del mateix govern. En primer lloc, esclar, els diners: ¿què passa amb la mamella britànica? Hi ha fons del país de Theresa May compromesos en inversions a Espanya: la postura oficial de l’executiu del PP, elaborada com totes les seves, és que els anglesos se’n vagin on vulguin, però que no es descuidin de passar per caixa i desembutxacar el que hi ha pendent. I, en segon lloc, i per descomptat també, les traduccions polítiques que, del que succeeixi d’ara endavant entre el Regne Unit i Europa -i més sensiblement encara entre el Regne Unit i Escòcia i entre Escòcia i Europa-, a ells els semblarà que es puguin fer en relació al conflicte entre Catalunya i Espanya. I sense descuidar-se de demanar a Gibraltar que reingressin a Espanya si volen continuar dins la UE (González Pons ja ho va fer al Parlament de Brussel·les, i amb tanta vehemència que se li va haver de cridar l’atenció formalment). Això és el que raonablement se’n pot esperar, de l’Espanya de Rajoy davant del Brexit. Tan previsible i tan decebedor com això. Segurament no es pot esperar altra cosa d’un govern que ha tingut un ministre d’Exteriors, García-Margallo, que estava molt més preocupat (“obsessionat”, segons les seves pròpies paraules) per l’esmentat conflicte de Catalunya que no per qualsevol punt de l’agenda internacional, o que ara en té un altre, Alfonso Dastis, que ahir sí que va dir alguna cosa sobre el Brexit, fent especial incidència en... (a veure si ho endevinen): efectivament, en la sobirania de Gibraltar. Dastis acusa el Penyal de fer el que ell anomena “dúmping fiscal” (tributació més baixa) i afirma que, això, Espanya no ho pot tolerar. Sí que tolera bé, en canvi, els comptes corrents a Suïssa, on es veu que tenen uns bancs tan ben espinzellats que l’esposa de Bárcenas, per exemple, hi anava i ni tan sols se n’adonava, que era dins un banc.

Dins el concert de les nacions Espanya té assumit el seu rol, que és força semblant al d’un moble. Concretament, un d’aquells mobles que se solien dir salón comedor, i que encara es poden contemplar en moltes cases d’avis, tietes i persones d’edat en general. Són aquelles andròmines que ocupen una paret sencera (preferentment la dreta), amb moltes lleixes que serveixen per exposar-hi des de retrats familiars fins a bestioles dissecades (una fura, una geneta, un mart), passant per trofeus esportius, una col·lecció de copes i vasos de vidre entallat, o els volums d’alguna enciclopèdia que donaven en obrir una llibreta. També hi ha calaixos que contenen la coberteria i les estovalles bones, així com els àlbums de fotos. En la seva política exterior Espanya és aquest moble, i com diu la cançó, no en sabria dir res més.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT