Esperit de revenja
El grotesc episodi de les detencions de dimecres (amb detencions de càrrecs electes) es pot llegir de diverses maneres, i cap de bona. Per començar, com uns fets en què uns agents de policia (en aquest cas, de la Policia Nacional) tenen un comportament arbitrari, autoritari i possiblement il·legal, equivalent al d'una policia política. Per continuar, com una espècie d'advertiment sinistre cap a aquells ciutadans que gosin mobilitzar-se o manifestar-se amb motiu del judici contra els presos polítics catalans. O com una provocació per generar precisament més disturbis, a la recerca –per enèsima vegada– de dur les coses fins a un punt en què hi hagi una resposta violenta per part de l'independentisme. O com un recordatori de l'evidència que hi ha mobilitzacions que comporten detencions (les independentistes) i d'altres que són vistes amb bons ulls (les ultradretanes i les que fan apologia del feixisme). O com un nou escàndol (no ve d'un) d'un suposat estat de dret, en què cap dels poders de l'estat està on li toca ni fa el que li correspon: els jutges fan política, els polítics controlen els jutges “per darrere” i la policia aplica la llei pel seu compte, sense necessitat d'ordre judicial. Cal subratllar que mentre tenia lloc aquest nou despropòsit, el president del govern d'Espanya era a Estrasburg insistint en la idea de “trobar una solució política” al conflicte entre Catalunya i Espanya (i insistint de passada en la idea que, segons ell, l'independentisme no té la majoria social, una cosa que no es pot saber sense la celebració d'un referèndum legal, acordat i vinculant). És ben possible també, per tant, que les detencions es perpetressin sense que el govern d'Espanya en tingués coneixement, cosa que acabaria de compondre la imatge d'un estat fallit en què cada poder tira per allà on li sembla millor.
Sense negar cap de les possibilitats mencionades, sinó completant-les, tristament cal afegir-hi la del pur desig de venjança. Aquesta és una emoció primària que ha planat des del començament en tota la causa general (no és la segona, com deien despús-ahir alguns, sinó que és sempre la mateixa, i continuarà sent-ho) contra l'independentisme i el republicanisme, començant per l'escrit d'acusació del fiscal Maza, que ja es titulava, més que significativament, “Más dura será la caída”. La culminació de la venjança és la celebració del mateix judici i les condemnes que se'n derivin, condemnes per una ideologia política criminalitzada. No és cap novetat en el que en diem la democràcia espanyola, i només cal recordar el cas d'Arnaldo Otegi, que va passar sis anys i mig a la presó per un judici que ara el Tribunal d'Estrasburg ha dictaminat que no va ser just. Ningú s'ha disculpat amb Otegi: ben al contrari, ell i el Tribunal d'Estrasburg han estat profusament blasmats i insultats. Ara estan disposats a repetir la jugada, digui el que digui el govern de torn. Per venjança. Com les detencions de l'altre dia. Com una bona part del que es diu i es fa cada dia a la política espanyola.
