Fantotxes amb ganivet i caputxa

Hi ha hagut dotzenes d'agressions i intimidacions de l'extrema dreta del setembre ençà

Hi ha paraules que s'associen entre elles per la grafia, o també pel so en pronunciar-les. 'Caputxa', per exemple, fa pensar en 'fantotxe', per la 'tx'. O en 'mamarratxo'. Despús-ahir un grupet de subjectes es van presentar encaputxats al poble de Verges amb la intenció de despenjar, dels balcons o d'allà on en trobessin, estelades i símbols independentistes (llaços grocs inclosos, encara que estrictament no siguin símbols independentistes, sinó de protesta per l'existència de presos i exiliats polítics). No tan sols duien caputxes, sinó que un d'ells duia també un ganivet. De grans dimensions. Per si la turbamulta independentista se'ls tirava a sobre disposada a menjar-se'ls, com ells mateixos solen imaginar en les seves depriments fantasies. També exhibien símbols d'això que anomenen Tabàrnia. A més de fantasies, l'extrema dreta sol tenir un sentit de l'humor neci i grumollós que només els fa gràcia a ells mateixos i que, sense que se sàpiga molt bé ni com ni per què, sovint deriva en ataquets d'ira. És curiós que, en poc temps, Tabàrnia hagi evolucionat de ser una broma cagada a convertir-se en un estendard de la violència urbana que es defensa amb caputxes i un ganivetot.

A l'episodi de Verges el va precedir fa uns dies el de Vic. Com saben, un pobre diable va considerar necessari irrompre amb un cotxe a tota velocitat per damunt la (meravellosa) plaça Major perquè no li agradaven els símbols que s'hi exhibien. I a aquests casos cal sumar-hi el nombre indeterminat (dotzenes, en tot cas) d'agressions, intimidacions i actes violents protagonitzats del setembre ençà a Catalunya per escamots d'ultradreta, principalment a la ciutat de Barcelona, però també en molts altres pobles i ciutats del país. No és tan sols, i ja és molt, el risc evident que algun dia algú en surti malferit o mort. És també la degradació i la fractura social (ben real, en aquest cas) que aquestes mamarratxades comporten. Abans que algú retregui els CDR, cal dir que la comparació no és acceptable ni tan sols com a acudit: la desobediència i la resistència pacífiques no tan sols no són comparables amb la intimidació i la violència, sinó que en són antagòniques.

Ignoro si aquesta qüestió formava part de la reunió bilateral d'avui, però si el govern de Pedro Sánchez vol aportar fets que provin la seva voluntat de diàleg, aquí en té un de clar, llampant i urgent: perseguir, sufocar i extingir els grups violents d'extrema dreta que proliferen a Catalunya, i també a les Balears i al País Valencià, com a conseqüència directa de l'agitació promoguda pel PP i Ciutadans, i pels seus mitjans afins. També, per descomptat, els agents i comandaments de policia que simpatitzen amb aquests grups i els donen empara, així com els jutges i fiscals que els protegeixen i els proporcionen immunitat. És feina per al ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, per a la de Justícia, Dolores Delgado, i per a la fiscal general, María José Segarra. I cal que l'assumeixin com a prioritat.

Més continguts de