Foteu-vos vosaltres
EscriptorEl PP ha tornat a entonar el seu clàssic eslògan 'Que se jodan!', aquesta vegada en boca d'un alt càrrec del govern d'Espanya, Carmen Martínez Castro, secretària d'estat de Comunicació del ministeri de la Presidència. La primera vegada que vam sentir aquesta divisa 'pepera' va ser en seu parlamentària, el 2012, quan el va escopir la diputada Andrea Fabra al Congrés de Diputats durant una votació sobre l'atur, dins l'onada de retallades infligida als treballadors espanyols pel seu partit fins fa poc favorit. La cap de comunicació de M. Rajoy, en canvi, n'ha donat una versió més elaborada i a peu de carrer: davant d'una manifestació de pensionistes que xiulaven el presumpte president espanyol, Martínez Castro es va esbravar, forçant un somriure de circumstàncies, expressant a un company seu que li venien “moltes ganes de fer-los una botifarra de collons i dir-los: us foteu”. Així doncs, la filla de Carlos Fabra, autor intel·lectual de l'aeroport de Castelló, desitjava que els aturats es fessin fotre; una de les col·laboradores més properes i lleials a Rajoy, en canvi, sospira perquè els que es fotin siguin els pensionistes. Després Martínez Castro va demanar perdó per les seves paraules “desafortunades”, capturades com en tantes altres ocasions per micròfons indiscrets i inesperats, i aquí pau i després glòria.
Poden semblar fets anecdòtics, però quan parlem del PP són substancials, inherents a la mentalitat del partit. El poder (i el PP n'ha tingut i en té encara molt; les seves sigles es poden llegir com a Partit del Poder) no redimeix de la grolleria, la mala educació, la vilesa i la ineptitud. Unes virtuts que adornen totes elles la cúpula d'aquest partit i gairebé tots els membres dels seus governs, amb rares excepcions que acostumen a quedar arraconades. El 'Que se jodan' en les seves diverses modalitats (gairebé tantes com les que té la llengua catalana, segons aquest mateix partit dins el qual, d'altra banda, tots són lingüistes) és l'expressió inequívoca i diàfana del que pensen realment els dirigents del PP sobre la ciutadania, i també de la seva manera d'entendre el poder, aquest poder que és l'únic element de cohesió interna de la formació i la seva raó, també única, de ser. Una manera d'entendre el poder i el seu exercici, que només hi troba l'inconvenient que, per accedir-hi, és necessari obtenir l'aprovació en forma de vots de la sempre menyspreable ciutadania, de la qual es vengen desitjant-li gens cordialment que es foti.
I és que, com qualsevol instrument de poder i fet per al poder, el PP és partit de venjances, internes (vegin la desenquadernada Cifuentes) i, per descomptat, externes. Tot això no és el fruit de cap ideologia en concret, sinó la conseqüència de la pedanteria, la impostura intel·lectual i la misèria moral. Que no són característiques exactament privatives del PP, sinó que es troben àmpliament esteses dins el conjunt del que pomposament, i amb un excés de complaença, se sol anomenar elits dirigents.
