No és país per a interinitats

Torra serà un bon president, si els seus l'acompanyen

Cal deixar que el pes urgent de la realitat, i el pes greu de la responsabilitat presidencial, esvaeixin aviat els fantasmes de la interinitat i la provisionalitat, i sobretot el d'unes eleccions d'aquí a cinc mesos que no tindrien cap sentit, i encara menys després d'haver consumit ja cinc mesos per arribar a formar govern. La responsabilitat de la presidència s'imposa a les circumstàncies i genera una agenda impossible d'eludir: així es va veure amb el mateix Puigdemont, que va assumir la màxima autoritat sota la sospita, precisament, de ser un titella, en el seu cas d'Artur Mas. Després va fer el seu propi camí, i a Mas no li va quedar altre remei que adaptar-s'hi (amb molta, poca o gens de convicció, segons el moment, però adaptar-s'hi): amb Puigdemont i Torra, fins i tot amb l'exili condicionant la seva relació, haurà de succeir el mateix. No es pot ser una mica president, ni president transitori, ni subsidiari: s'és president o no se n'és, i això el flamant president Torra ho sap, i per això i per la seva manera de pensar (considerada en conjunt, no a partir d'un remenat de cites desafortunades) seguesc pensant que serà un bon president, si els seus (i no parlo només de Junts per Catalunya) l'acompanyen.

Tots els que fem articulisme hem escrit i publicat coses que voldríem no haver signat

A la sessió d'avui, el bloc del 155 ha començat a insinuar alguna fissura: de les forces del nacionalisme espanyol més recalcitrant, PP i Cs, no cal esperar-ne res més que la insistència en la confrontació total. Però en el PSC potser sí que s'hi poden trobar punts d'entesa, com ha anat donant a entendre Miquel Iceta en les seves intervencions d'avui i de dissabte. També en els comuns, a pesar de la duresa amb què Xavier Domènech ha encarat el debat d'investidura. Punts d'entesa per apuntalar i donar més solidesa a un Govern que haurà de governar, en efecte, per a tothom, i simultàniament treballar en la tasca àrdua d'aturar i revertir els efectes del 155 –esmenant les disfuncions administratives que ha produït– i desmantellar a nivell internacional la causa político-judicial perpetrada pel govern i la justícia espanyols contra el Procés, començant per aconseguir el retorn dels exiliats i l'alliberament dels presos polítics.

A mi tampoc m'agraden els articles i els tuits de Quim Torra que PP i Cs no es cansen ni es cansaran de brandar, però no em preocupen perquè sé que tampoc són representatius del que pensa. Tots els que fem articulisme hem escrit i publicat coses que voldríem no haver signat (tret dels més llestos de la classe, que a Catalunya són pocs però molt llestos). Ara bé, a la pregunta que es feia melodramàticament Inés Arrimadas a la tribuna (“Això és periodisme?”, “Això és periodisme?”), ens permetem remetre-la a les capçaleres afins al seu partit i al raig continu de mentides, injúries, insults i intoxicacions que perboquen. No només contra la societat i les institucions catalanes, sinó contra tot el que es bellugui d'una manera que no els agradi. I no alguna vegada, sinó cada dia de cada dia.

Més continguts de