Pedro Sánchez se'n surt
EscriptorA Pedro Sánchez no totes li ponen, però sí unes quantes. En pocs dies ha revertit en favor seu el desgavell generat pel Tribunal Suprem amb les hipoteques, tancant (o fent veure que tanca) la qüestió amb un decret llei en defensa de la ciutadania i contra els interessos dels bancs, sense descuidar-se d'amonestar el Suprem per la seva caòtica actuació en aquest assumpte. De la mateixa manera, ha capgirat la negativa del president Torra a votar-li els pressupostos afirmant que es tracta d'una irresponsabilitat perquè “no tenen res a veure” aquests pressupostos amb el processament dels presos polítics, un argument que li compraran fàcilment molts votants, incloent-n'hi molts que pensen que la situació dels presos és injusta. Donant a entendre que el problema és que el Suprem està minat de jutges col·locats pel PP (començant pel seu president, Carlos Lesmes) i que els independentistes són uns gesticuladors poc de fiar, Sánchez s'espolsa tota mena de culpes (també la de no poder apujar el salari mínim interprofessional) i es planta, a ulls de molts, al desitjat espai del centre polític. En ocasions anteriors (les primàries del PSOE, la moció de censura contra Rajoy) Sánchez ja ha mostrat la seva habilitat per treure profit de les adversitats, i no sembla que l'hagi perduda a la presidència del govern d'Espanya.
L'ajuda molt a aconseguir-ho el PP, enfangat en la seva disputa amb Ciutadans i Vox per un altre espai més cridaner però també més reduït, el de l'extrema dreta. I per molt que intenti dissimular-ho a força de cridòria histèrica contra els colpistes catalans, el dèbil Pablo Casado no aconsegueix esborrar l'etiqueta que arrossega la seva formació de ser el partit de la corrupció: encara no ha sortit de l'escàndol de les gravacions de Cospedal i Villarejo, que ell mateix i la seva esposa ofereixen una imatge d'ostentació i mal gust amb l'exhibició, en un sopar benèfic, d'un abric de pells acompanyat de molta pedreria. Casado i el seu partit obtenen unes expectatives de vot més que pobres als sondejos (incloent-hi el País Valencià i les Balears, on sembla que el PP podria quedar fins i tot per davall dels resultats històricament nefastos aconseguits per José Ramón Bauzá), i Sánchez no ha de dubtar del suport d'Units Podem mentre no s'acosti massa a Ciutadans, única línia vermella que de debò li marca Pablo Iglesias. Per tota la resta, paciència i ja ho veurem.
Les dues coses que més deuen preocupar al president espanyol a curt termini són el jardí en què s'ha ficat amb l'exhumació 'light' de Franco (del qual també ha sorgit un individu que pretenia matar Sánchez a trets, un producte de l'adoctrinament que el nacionalisme d'extrema dreta exerceix sobre l'opinió pública i la publicada) i, sobretot, els ERO andalusos, un presumpte podrimener dins el qual el PSOE fa molts anys que xipolleja i en el qual la presidenta de la Junta d'Andalusia i gens cordial enemiga seva, Susana Díaz, estaria presumptament ficada fins a les orelles. Però per molt que exigeixin eleccions Casado i Rivera, no és d'esperar que se celebrin fins que a Sánchez li convingui, i mai abans.
