Pors com les angleses, polítics com May

EscriptorÉs curiós que un fenomen polític de la transcendència del Brexit (que els lectors d’aquest diari podem comprendre gràcies als articles de Carme Colomina) tingui el seu fonament, i gairebé diríem que la seva raó de ser, en una emoció tan primària com la por. Els motius que van dur els ciutadans britànics (excepte els escocesos) a decantar-se majoritàriament pel Leave i no pel Remain són molts i molt diversos, però crec que no és erroni afirmar que els més importants tenien una relació directa amb les pors dels votants en el moment de participar en el referèndum. I l’evolució posterior del Brexit, fins a arribar a aquest moment en què el divorci entre el Regne Unit i la UE ja s’ha consumat (si més no, damunt el paper), segueix consistint sobretot en un ball de temences.

L’any 2016, quan es va celebrar el referèndum, els britànics tenien por del terrorisme global de l’Estat Islàmic, o ISIS, i dels efectes de la crisi dels refugiats i dels moviments migratoris, i aquestes pors van ser més que suficients per fer prosperar entre molts votants un populisme molt arrelat en una certa mentalitat britànica, que és la de la desconfiança envers “el continent”. El populisme té molt a veure amb la irracionalitat, i per raonaments propers a la irracionalitat a molts ciutadans britànics els va semblar, i els sembla encara, que el seu país es protegiria millor d’aquests perills (d’aquestes pors) fora de la Unió que dins. Dos anys després aquesta mena de pensaments màgics (entre els quals s’ha de comptar el del manteniment de la unitat territorial a garrotades, com passa a Espanya) no han fet més que estendre’s i prendre força arreu d’Europa i dels EUA, sota la presidència de Trump (l’alternativa a l’aliança europea, per a alguns 'brexiters', és el reforçament de les relacions amb els EUA). Això ens hauria d’indicar que, per molt crítics que siguem amb la UE i amb la seves polítiques del cinisme, als europeus que estimem la democràcia i les llibertats ens cal agafar-nos a l’europeisme i a la idea originària de la UE com a espai de pau. Més que res, perquè l’alternativa s’ha acabat situant en l’àmbit de l’extrema dreta i els neofeixismes.

Pel que fa a Theresa May, l’any 2016 era ministra d’Interior i del que tenia por ella aleshores era del Brexit i les seves possibles conseqüències, com va quedar palès en una gravació publicada per 'The Guardian' en què advertia banquers i inversors de Goldman Sachs dels riscos de sortir de la UE. Per aquestes paradoxes que té la política, precisament a ella li ha correspost de pilotar el convuls procés de separació. I, encara que sigui des dels antípodes ideològics de la senyora May, i des del rebuig del Brexit i d’aquestes motivacions porugues i irracionals que té al darrere, no queda altre remei que reconèixer que l’actual primera ministra ha demostrat un nivell de compromís amb la responsabilitat assumida que parla, una vegada més, d’un tipus de polítics que només sorgeixen en democràcies madures i ben consolidades.