Sant Jordi amb Palau i Fabre
Demà hauria fet cent anys que va néixer el poeta Josep Palau i Fabre, i coincidint amb l’efemèride arrenquen els actes de l’Any Palau i Fabre amb la col·locació d’una placa commemorativa al seu domicili del carrer del Bruc de Barcelona, i l’endemà mateix, dissabte, amb un concert de Maria del Mar Bonet a la seu de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Seran tres-cents seixanta-cinc dies amb tota casta d’actes, accions i activitats entorn de l’obra i la figura de qui, sens dubte, és un dels poetes catalans més importants de la segona meitat del segle XX, que sobretot pretenen, com assenyala el comissari del centenari, Manuel Guerrero, “donar a conèixer la seva obra i aprofundir en la seva lectura i el seu coneixement”. Dit d’una altra manera, aconseguir que l’obra d’en Palau es llegeixi més i millor.
Un requisit imprescindible perquè aquest propòsit sigui possible és tenir aquesta obra a l’abast en edicions solvents i assequibles, com la que Edicions Proa s’ha afanyat a publicar ara mateix amb un volum que reuneix dos dels llibres de contes de Palau i Fabre, Contes despullats i La tesi doctoral del diable, publicats originalment per El Mall els anys 1983 i 1984. Al pròleg que acompanya aquesta nova edició, el crític Julià Guillamon posa en valor la singularitat de la narrativa breu de Josep Palau i Fabre en relació a la literatura catalana del seu moment, així com el caràcter “solar, feliç i vital” d’aquests relats. I divertit, afegiríem. Sense renunciar, perquè no li fa cap falta, a la profunditat filosòfica dels assumptes que s’hi tracten, aquests contes tenen sovint una gràcia i una punxa humorística que duen el lector a llegir-los amb un somriure reconfortat, aquell que se’ns dibuixa quan la literatura ens dona gust de viure i ens fa contents. Contes com El censor, que se centra en les peripècies d’un lletrista de cançons de cabaret que s’enfronta així com pot a un censor integrista en el cru franquisme de la crua postguerra dels anys quaranta, o com Germana patata, que conta la relació concupiscent que un frare franciscà estableix amb el conreu, la preparació i el consum de les patates del seu hortet. I hi ha també, a més, una sensualitat, una intenció eròtica i festiva més explícita o més velada que travessa els relats del volum, i que encara els fa més agradables i lluminosos. En definitiva, una delícia de lectura, que no cal dir que pot ser un magnífic regal o autoregal de Sant Jordi.
I és que la literatura de Palau i Fabre, en general, és sempre plaent per a la majoria de lectors, fins i tot quan adquireix tons més obscurs, aspres o dramàtics. Sempre hi ha en la seva escriptura, tant en vers com en prosa, el gust per la bellesa i el tractament del llenguatge com a matèria viva, que transmeten al lector la certesa d’estar vivint, amb la lectura, una experiència memorable. Llegir Palau i Fabre fa venir ganes de viure, i això és una cosa que només es pot dir dels més grans. Fem vots perquè aquest Any Palau i Fabre serveixi perquè molts ho constatin per ells mateixos.
