L'argument dels amos
Es repeteix a tort i a dret aquests dies que la causa de l'auge de l'extrema dreta a Espanya és Catalunya, i més concretament les reivindicacions independentistes catalanes. “Despertar la bèstia del feixisme”, en va dir fins i tot Pablo Iglesias fa uns quants mesos. És un argument interessant, perquè implica que Espanya està comandada per un cert poder, podríem dir-ne uns amos, que ho són per naturalesa i als quals convé més no destorbar si no es volen tenir problemes. Aquests amos són generosos i han consentit que Espanya tingui una democràcia. Ara bé, dins uns certs límits. I aquests límits no són els que marquen la Constitució i l'ordenament jurídic, com se sol repetir de forma automàtica, sinó els que ells consideren tolerables. Per exemple, s'accepten immigrants com a mà d'obra barata o semiesclavitzada, però el que no pot ser és que reclamin drets com si fossin persones normals. Per exemple, es pot consentir que les dones estudiïn i votin, però no que reivindiquin la plena igualtat ni que denunciïn que són violades o maltractades, perquè són molt astutes i aleshores ho aprofiten per fer-se les mestresses. En el cas dels catalans, es pot arribar a conviure amb ells (allò que Ortega y Gasset va batejar com a 'conllevancia') mentre siguin solidaris (és a dir, que paguin fins molt més enllà del que és raonable) i no remuguin gaire. Una convivència sempre recelosa, en tot cas: ara sembla que l'anticatalanisme sigui una febre dels últims anys, però fins i tot en temps de calma constitucional les accions polítiques contra la diversitat lingüística i cultural a l'estat espanyol són una constant que cal donar per sobreentesa. Ara bé, que els catalans tinguin la pretensió de votar en un referèndum d'autodeterminació, això ja supera el llindar de la tolerància dels amos. Si la sostenen, aquesta pretensió, aleshores seran culpables del fet que quatre-cents mil andalusos votin un partit d'extrema dreta liderat per un individu estrafolari que va pel món a cavall i armat amb una pistola.
L'argument també és interessant perquè es pot revertir de la següent manera: la causa de la majoria dels mals que pateix Espanya és el nacionalisme espanyol. En efecte, si el nacionalisme espanyol no fos tan agre i impositiu (i sovint violent), de ben segur que l'independentisme català seguiria sent anecdòtic, com ho va ser anys enrere. Si el nacionalisme espanyol no fos tan ostentós i arrogant, les diferents llengües i cultures d'Espanya podrien conviure com ho fan als països civilitzats on es parla més d'un idioma. Si el nacionalisme espanyol no hagués estat històricament com ha estat i és encara, de ben segur que no hi hauria hagut una insurrecció militar contra el govern de la República, ni una Guerra Civil ni una dictadura militar. I així successivament. Si d'una cosa és víctima Espanya és del seu propi nacionalisme, que crida tota l'estona que la vol salvar però que no fa altra cosa que obligar-la a caminar cap enrere. O, pitjor encara, a precipitar-se pel daltabaix.
