Publicitat
Publicitat

Impulsos regeneradors

L’esgotament de les socialdemocràcies tal com les coneixíem està donant lloc arreu d’Europa al fenomen terrible de l’auge dels partits d’extrema dreta

Potser ja ho estan fent, però farien bé el PSOE i el PP de fixar-se en el moment que viu la política francesa per explicar-se el que els passa a ells mateixos. Els dirigents de la dreta francesa no es cansen de fer peroracions exaltades a favor de la renovació i de la regeneració, però en canvi obliguen els seus partidaris a escollir entre Fillon i Juppé (i, abans, en primàries, entre aquests mateixos i Sarkozy). Ara ja no, perquè sembla que Fillon aconsegueix mantenir dempeus la seva atrotinada proposta, mentre que Juppé decideix finalment fer un pas no se sap si al costat o cap a algun altre lloc més indecorós. Però en qualsevol cas, això seria com si el centredreta espanyol es renovés amb un menú a escollir entre Rajoy i Rato, amb Aznar com a inevitable guarnició. Per molt de dretes que se sigui, una renovació com aquesta no hi ha mòmia que la resisteixi. I pel que fa al centreesquerra francès, el seu estat es pot resumir gràficament en aquella mena de manat d’estopa que porta François Hollande damunt el cap, per al manteniment del qual hi havia un perruquer que s’enduia un sou de deu mil euros públics al mes. Això i els embolics de faldilles (no tan sonats, perquè el sistema no ho ha volgut així, com els de Dominique Strauss-Kahn) seran els únics motius de recordança del mandat d’Hollande, equivalents al moviment de la papada de Felipe González quan intercanvia aplaudiments amb l’esmentat Aznar després de pontificar sobre la qualitat de la democràcia a Veneçuela.

El problema dels grans partits francesos és el mateix que el dels gran partits espanyols, i és que el seu temps s’ha acabat i es troben en el moment (llarg i difícil) d’assimilar-ho. Les seves maquinàries de poder i d’influència encara funcionen, per descomptat, i ho seguiran fent durant un grapat (no molts més, però sí un grapat) d’anys, que serviran sobretot perquè s’acabi de consumar la decadència de les velles glòries mentre els seus relleus generacionals lluiten entre si per consolidar-se. Tot plegat dibuixa un panorama que es pot qualificar de moltes maneres menys d’estimulant, amb pics de baixesa especialment degradants a càrrec dels que no saben gaire bé on situar-se per continuar comptant d’alguna manera, com és el cas de Patxi López dins el subsistema socialista espanyol.

En general, l’esgotament de les socialdemocràcies tal com les coneixíem està donant lloc arreu d’Europa al fenomen terrible de l’auge dels partits d’extrema dreta. Aquí som més afortunats, perquè les alternatives al bipartidisme tradicional són dues propostes sobre les quals es pot discrepar o coincidir, però que són de naturalesa inequívocament democràtica: el procés català i, a Espanya, l’emergència d’un partit com Podem. Per molt que el PP i el PSOE insisteixin a denunciar sobiranistes i podemites com a populistes, no ho són, o en tot cas ho són menys del que han arribat a ser-ho ells. Potser és perquè, a Espanya, l’extrema dreta ha viscut còmodament incrustada tots aquests anys dins el PP i dins una part important dels aparells del mateix estat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT