Publicitat
Publicitat

La murga fastigosa

¿A què es refereix el ministre de Justícia, Rafael Catalá, quan afirma que no s’ha de descartar cap possibilitat de les que inclou la Constitució espanyola?

És objectivament desagradable la facilitat -la indolència, per fer servir un mot del president Puigdemont- amb què s’ha intoxicat encara més el debat sobre Catalunya i Espanya introduint-hi la hipòtesi de l’ús de la força, la possibilitat de la violència. Tant és així que fins i tot Rajoy ha considerat necessari pronunciar-s’hi. “Parlar d’intervencions a Catalunya és un disbarat”, va afirmar en una entrevista a Telecinco. En l’idiolecte del president d’Espanya, el substantiu disbarat designa qualsevol fet, persona o idea que escapi de la seva visió del món, és a dir, una aclaparadora majoria.

Tanmateix, a Rajoy la idea de la intervenció armada només li sembla un disbarat quan la formulen dirigents catalans, com ara la CUP o el president Mas, dues bèsties negres del nacionalisme espanyolista. A mi també em sembla un error que aquestes persones, o qualsevol altra que parli en nom del sobiranisme català, gastin saliva a esmentar la qüestió de les armes, però Rajoy oblida interessadament el matís que, quan ho fan, ho fan com a expressió d’un temor, d’una virtualitat que perceben com a més o menys factible però que en cap cas desitgen que es verifiqui. Senzillament, els fa por que tal cosa pugui arribar a produir-se, i així ho verbalitzen (sense tenir en compte, i aquest és l’error, que la por és un virus que s’encomana amb una velocitat i una facilitat màximes, i amb conseqüències sempre indesitjables).

Rajoy oblida també, i de manera igualment maliciosa, que el disbarat de la intervenció armada a Catalunya fa temps que es repeteix, dia sí dia també i a un volum cada vegada més potent, pels altaveus i les tribunes que li són afins, i no com a expressió de cap temor, sinó d’un desig vehement. No cal descendir al submon dels trols de les xarxes socials, que viuen immersos en un bany constant de fantasies de violència anticatalana, sinó fixar-se en mitjans de comunicació investits de suposada solvència, i fins i tot en el que diuen (sense acabar-ho de dir mai) certs polítics de primera fila. Per exemple, ¿a què es refereix el ministre de Justícia, Rafael Catalá, quan afirma que no s’ha de descartar cap possibilitat de les que inclou la Constitució espanyola? Perquè dins la Constitució hi ha l’article 155, que només permet la suspensió de l’autonomia, però també hi ha l’article vuitè, que consagra les forces armades com a garants de la indissoluble unitat d’Espanya. ¿I què vol dir un opinador rellevant com Luis María Anson quan escriu al diari Abc, amb la seva prosa amanerada, que tant de bo les pàgines de la història d’Espanya no es tornin a ensangonar? Del que no hi ha cap dubte és de què vol dir el president de Prisa, Juan Luis Cebrián, amb l’impacient rosari de càstigs totalitaris contra catalans díscols que proposava en l’entrevista que li va fer el diari germà El Mundo (¿algú esperava una altra cosa de la decadent nissaga progre sortida del congrés de Suresnes?). Amb tot això no aconseguiran fer-nos por, però sí marejar-nos amb una murga francament fastigosa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT