No era odi, agents

La de l'1-O no va ser una actuació policial en compliment d'un mandat judicial, sinó una salvatjada

Aquests dies, al judici de l'1-O, s'han pogut sentir (i veure, aquests no amaguen els rostres) testimonis de l'altra banda, dels que van rebre pallisses, coces i cops de porra per part dels exquisits efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil que el dia del referèndum van ser desplegats per pobles i ciutats de Catalunya. És bo sentir-los i veure'ls, no només perquè òbviament són importants per a les defenses dels processats, sinó també perquè donen el contrapunt necessari al relat mimètic que havíem sentit, durant setmanes, en les declaracions de desenes d'aquells agents de policia que van agredir aquestes persones. Els dels que van rebre són relats exposats amb claredat, senzillesa i honestedat, als antípodes dels excessos retòrics i sobretot de les paraules idèntiques, apreses prèviament de memòria i segurament assajades a casa, que van deposar els policies. Sense que a cap d'ells, que sapiguem, li caigués la cara de vergonya.

Però, sobretot, aquests testimonis són fonamentals per desmentir l'expressió més repetida per aquests policies: la referent a l'odi (les cares, les mirades d'odi profund i acarnissat) amb què segons ells els rebien aquelles veritables muralles humanes que els van fer passar més por que no havien tingut en tota la seva vida professional, fins i tot aquells que s'havien vist exposats al terrorisme etarra. Com que és possible que aquests policies tinguin la intel·ligència emocional una mica atrofiada, els convindria escoltar aquests testimonis per adonar-se de l'error de percepció que van tenir. No era odi, senyors agents. Ni tan sols ara, quan declaren davant de tot un Tribunal Suprem amb set jutges i quatre fiscals escrutant les seves paraules i els seus gestos, ni les paraules ni les cares d'aquestes persones que vostès van apallissar no destil·len ni una engruna d'odi. El que van veure vostès mentre els insultaven, els vexaven i feien caure les porres damunt dels seus cossos era perplexitat, estupor i horror: l'horror dels que es veuen agredits per aquells que se suposa que els han de servir i protegir, com a resposta a una acció que va ser completament pacífica. Era això, i també era ràbia i pena, i un cert fàstic, de veure éssers humans armats que disfrutaven agredint altres éssers humans indefensos. Abusant del poder més primari de tots, que és el poder de la violència física. No era odi el que sentien per vostès, senyors agents: en bona mesura, era llàstima.

Els testimonis ens recorden també que allò no va ser una actuació policial en compliment d'un mandat judicial: va ser una salvatjada, ordenada per uns polítics (començant per Rajoy) que ara declaren falsament afirmant que no en sabien res. Aquell dia va deixar una ferida que durarà generacions, i aquell dia Espanya va perdre Catalunya. Més ben dit, la va expulsar a garrotades. Si vol fer res per recuperar-la, suggerim que sigui alguna cosa diferent de seguir reprimint i seguir empresonant persones sota acusacions falses. Alguna cosa diferent de seguir mentint.

Més continguts de