09/04/2018

President Sànchez, bis

2 min

EscriptorTé tant de sentit desqualificar Jordi Sànchez com a “autonomista” com fer-ho amb Puigdemont: és a dir, cap. Arrepapar-se davant d'un ordinador o d'un micro per afirmar que són “autonomistes” unes i uns que són a la presó, o patint les sotsobres de l'exili, deu ser fins i tot divertit, però en la situació en què ens trobem té l'inconvenient que no serveix per a res. I aquesta és la mena de situacions en què allò que no serveix per a res no tan sols és estèril, sinó que esdevé nociu.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Una de les idees bàsiques de la boxa i les arts marcials, i també una de les més reiteradament atribuïdes a Sun Tzu, és aquella que diu que cal aprofitar la força o l'impuls de l'adversari per desequilibrar-lo. Fer president Jordi Sànchez, com ara coincideixen a proposar Junts per Catalunya i ERC, i el mateix Puigdemont, seria exactament això. La resolució del Comitè de Drets Humans de l'ONU sobre Jordi Sànchez, en què es reclama a Espanya que garanteixi els drets polítics de l'expresident de l'ANC, és una oportunitat per situar l'estat espanyol davant d'un mirall: si es tracta de buscar una investidura amb alt valor simbòlic, fer president un pres polític és una excel·lent manera de posar en evidència, davant de la comunitat internacional però també de nosaltres mateixos, quin és exactament el punt on ha arribat el conflicte entre Espanya i Catalunya. Un punt en què el que està en joc ja no és només la independència o la continuïtat de Catalunya com a part integrant d'Espanya (una mena de conflictes que a les democràcies avançades es resolen amb la convocatòria de referèndums negociats i pactats entre les dues parts), sinó la democràcia enfront de l'autoritarisme, la llibertat enfront de la repressió i la possibilitat d'avançar com a societat enfront de la temptació de deixar-se manar per la corrupció, l'arbitrarietat i la decadència. En un conflicte d'aquesta envergadura, la idea que segueix sent millor és la de formar un front democràtic capaç de resistir amb un mínim de solidesa l'envestida constant dels amics del 155.

Abans que algú em retregui que aquest és un article de 'pressing CUP', cosa en la qual no tinc cap interès, vull recalcar altra vegada que és el mateix Puigdemont qui insisteix en la investidura de Sànchez, en la negociació amb Espanya i en la idea que la independència no és l'única sortida. Per altra banda, hauria de quedar ben explícita i acordada la condició que la presidència de Sànchez seria provisional, fins que Puigdemont pogués tornar a assumir-la com a president legítim que és: em sembla que tots estem d'acord, i aquest articulista humilment el primer, que el que més desitgem és que el nacionalisme espanyol es vegi obligat a empassar-se el retorn del president Puigdemont a Catalunya. Un dia que, desmuntada la causa pel delicte de rebel·lió, pot no ser ja tan llunyà. Mentrestant, la televisió del metro de Berlín exhibeix lliurement la notícia que “Carles Puigdemont ist jetzt ein Berliner”, “Carles Puigdemont ja és berlinès”. I això fa respirar millor.

stats