Publicitat
Publicitat

Urbanitat i cortesia

Facin el favor la gent d’Units Podem de reportar-se i corregir-se, que d’alts exemples a seguir no els en faltaran

Una onada de finezza recorre des de fa uns dies el Congrés de Diputats, d’ençà que el cap de files d’Units Podem, Pablo Iglesias, hi va fer una intervenció afirmant que al president Rajoy “la hi bufava” (més tot un seguit d’expressions sinònimes) un informe dels lletrats de la cambra que afirmava que el PP fa un ús abusiu del seu dret de veto contra les propostes de l’oposició. Ses senyories de la bancada popular (popular del PP, s’entén), en sentir el rude llenguatge del líder lila, van simular unes basques i un disgust dignes d’una colla de beates en presència d’un exhibicionista a la sortida de missa, i des d’aleshores el mateix PP, en companyia de les seves confluències PSOE i C’s, ha emprès una croada contra les “males maneres” exhibides pels diputats podemites a l’hemicicle. Ahir mateix, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría li va recriminar a la portaveu d’Units Podem, Irene Montero, que el seu partit es dediqui a fer “pseudoparlamentarisme” (per haver preguntat per les escoltes al rei Joan Carles) i ho va reblar lamentant “haver d’aguantar les seves maneres amb els que no pensen com vostès”. Certament no hi ha remuneració de vicepresidenta que compensi haver de patir un suplici tan extrem.

Resulta emotiva aquesta sobtada preocupació de populars, socialistes i ciutadans per la pulcritud en la vida parlamentària, sobretot per la històrica exemplaritat que en aquesta matèria ha brollat de sempre del Congrés de Madrid. Va ser un dels seus presidents, de nom i cognom Federico Trillo, qui va fer passar a la posteritat l’afortunada frase “ Manda huevos”, per qualificar el text d’una esmena que se sotmetia a la votació del ple. Va ser també entre els murs venerables de l’edifici de la Carrera de San Jerónimo que Alfonso Guerra va exclamar joiós allò de “ Nos lo hemos cepillado”, com a gràfic resum del que la comissió constitucional del mateix Congrés havia practicat amb l’Estatut de Catalunya. La cambra espanyola també va viure dies d’elegància i sofisticació amb el portaveu del primer govern d’Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, que es referia, per exemple, al debat sobre les seleccions esportives catalanes amb l’enginyós “ Estos que quieren jugar a las canicas ”, tot i que la seva proposta d’afusellar Artur Mas no la va expressar fins una colla d’anys més tard, i en un plató de televisió. L’actual portaveu del grup parlamentari popular, el refinat Rafael Hernando, va afirmar en seu parlamentària que les víctimes del franquisme “ solo se acuerdan de su padre cuando hay subvenciones para encontrarlo”. I la diputada Andrea Fabra, també del PP, va fer tremolar de bellesa l’hemicicle amb el seu esgarip “ Que se jodan!”, que entranyablement va dedicar a tots els aturats d’Espanya.

Són els pocs i primers exemples que ens venen a la memòria, però recorrent la història del parlamentarisme democràtic espanyol de les últimes dècades els podríem multiplicar delitosament. De manera que facin el favor la gent d’Units Podem de reportar-se i corregir-se, que d’alts exemples a seguir no els en faltaran.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT