OPINIÓ

Segona transició

Fa devers 20 anys, si algú em feia la recurrent pregunta de a quina època històrica m'hagués agradat viure, responia que a la dels anys 70. En plena adolescència em sentia molt atret per les històries del final de la dictadura i per la visió romàntica de la lluita antifranquista. Quina aventura, poder formar part d'un comitè d'estudiants que organitzava concerts i mítings prohibits que acabaven amb carreres davant els grisos o amb estades més o menys llargues a la presó. Quina emoció, pertànyer a un sindicat prohibit per fer valer els drets dels treballadors. Quin delit, ser un d'aquells homes i dones que es jugaven la feina, la llibertat o fins i tot la vida lluitant per a la restauració de la democràcia. Quin goig tot plegat, pensava jo, quan veia aquella sèrie documental en la qual Victoria Prego ens parlava de l'agonia del franquisme, de la Revolució dels Clavells a Portugal (Grândola, Vila Morena!), dels pactes de la Moncloa, de l'esperit de consens i diàleg que ho impregnava tot...

L'edat i el coneixement adquirit a través de la lectura, com en tantes altres coses, acabaren amb la visió idealitzada que tenia d'aquella transició modèlica que ens havia permès passar d'un règim dictatorial a una democràcia sense vessar sang, en una espècie de Fuenteovejuna on no hi havia discrepàncies ni enyorances pels temps pretèrits, només les ànsies del poble per lliurar-se de l'opressió. És inútil ara entrar en el debat sobre si aquella transició s'hagués pogut produir d'una altra manera, si tenia raó La Trinca quan cantava que el general ho deixa tan ben lligat que manen els seus hereus o els que la posen com a gran exemple a seguir. Tots tenim la nostra opinió i segurament no ens posarem d'acord.

El que sí que convendria discutir, no obstant, és què volem ser de grans. Es parla molt avui de recuperar l'esperit de la transició i, fins i tot, d'iniciar-ne una segona que redissenyi les bases del nostre futur. Però si a l'hora d'interpretar el passat ens trobam amb tantes dificultats, no vull ni pensar quina conjunció astral s'ha de donar perquè trobem just un parell de punts en els quals fonamentar un acord que, ara per ara i sent benèvols, és extremadament complicat. Resulta curiós escoltar aquells que fins fa dos dies acusaven de rupturistes i antidemòcrates els que volien emprendre una revisió de les actuals regles del joc afirmar ara que cal dialogar per escometre les reformes que necessita Espanya (també és significatiu que gairebé sempre utilitzin el topònim, Espanya, i quasi mai el mot més adient, els ciutadans).

No són pocs els mitjans de comunicació, els opinadors, els representants d'importants entitats i organitzacions de tota mena o els expolítics que aquestes darreres setmanes han exigit un gran pacte d'estat que permeti desembussar la, és cert, complicada situació que ens han deixat les urnes, tot abandonant posicionaments enrocats i apostant pel bé d'Espanya (una altra vegada el topònim). N'hi ha que fins i tot s'atreveixen a dissenyar una legislatura curta, de menys de dos anys, per assolir els acords bàsics, acabar de cremar els actuals líders i poder ressorgir de nou amb més força i menys discrepàncies. O dit d'una altra manera, apostar per un pacte entre els dos grans partits per fer algunes reformes constitucionals i legals més aviat estètiques i deixar-ho, de nou, tot lligat i ben lligat.

Deixant de banda, lògicament, les diferències de base que separen (almenys en teoria) les dues grans formacions, el que no diuen aquests defensors de la gran coalició és que una reforma de la Constitució no és, ni prop fer-hi, la solució a tots els problemes dels ciutadans, ni tan sols dels més greus. És a dir, una modificació constitucional no crearà llocs de feina de qualitat, ni acabarà amb les creixents desigualtats, ni arreglarà el problema de la cada cop més diluïda separació de poders, ni posarà fi al conflicte territorial. A més, dubt molt que els dos grans partits, si seguissin els consells, o millor dit les advertències, que els llancen desinteressadament els salvadors de la pàtria, poguessin assolir un acord satisfactori per a la majoria en qüestions tan sensibles com ara l'educació, el sistema electoral, la justícia o el model d'estat.

Per tant, crec que tots aquests jocs tàctics només van orientats a mantenir un statu quo maquillat o a forçar un desacord que desemboqui en uns nous comicis. Tornant a la mateixa cançó de La Trinca, Per poder canviar-ho tot,/ però que tot seguís igual / van muntar unes (altres) eleccions / per distreure el personal. Veurem com acaba tot plegat, un cop finalitzin les protocol·làries i anacròniques consultes del rei. Però pas pena que les ànsies de canvi expressades per una majoria de ciutadans quedin en no-res, engolides per l'estabilitat i la governabilitat que Espanya necessita.

Més continguts de