CAMINS CREUATS

Semi-professionals

Ser atleta professional vol dir que els ingressos econòmics són suficients per guanyar-se la vida com ho fa qualsevol altre treballador de qualsevol altra professió. La suma mínima d’aquests ingressos ja dependrà del poder adquisitiu al qual aspira cada persona.

Sovint es confon l’esportista professional amb l’esportista d’elit o d’alt nivell. Un esportista professional pot ser d’elit i un esportista d’elit pot ser professional, però no sempre coincideixen les dues idiosincràsies. Hi ha una gran quantitat d’esportistes d’alt nivell que, malauradament, no es poden guanyar la vida amb el seu esport. Alguns perquè no tenen cap mena d’ingressos i d’altres perquè els seus ingressos no són suficients.

Sempre m’he definit com a semiprofessional, ja que, sí bé és cert que tinc un bona entrada econòmica procedent de la meva carrera esportiva, no és suficient per deixar la meva altra professió, la de periodista. Segurament, a aquestes altures de la meva carrera esportiva, si se’m plantegés una professionalització total hi renunciaria. M’agrada la combinació de les dues carreres.

Però s’ha de reconèixer que en certs moment no és fàcil navegar entre les dues aigües. En el dia a dia cal ser molt creatiu i dissenyar bons trencaclosques familiars i laborals per tal d’esgarrapar les hores necessàries per entrenar-se i descansar i, evidentment, tenir molt clara l’escala de prioritats per no perdre’s pel camí. El que més em costa és marxar i tornar. Són dues realitats tan diferents que fer el canvi de xip demana un esforç, a vegades, més esgotador que el mateix esport.

Vinc de tres setmanes de viatges amb la selecció i amb el meu espònsor principal. Són dies molt intensos, plens de moltes emocions. Jornades que atrapen, que et desconnecten de tot: no veus la televisió, no saps en quin dia vius, trenques els horaris, menges diferent, tothom està pendent de tu...

Gestionar la tornada és el més complicat. Arribes cansat dels entrenaments, les competicions i els viatges. Ple de moltes emocions, d’haver estat envoltat d’un grup de persones amb qui vius molt intensament i d’una realitat molt diferent de la de casa. D’alguna manera has perdut el contacte amb el terra i saps que necessites tornar a ordenar les prioritats familiars i laborals. Els anys et van donant eines i aprens a fer-ho de manera ordenada i coherent, intentant no atrapar-ho tot el primer dia i agafant aire, deixant que el cap i el cos prenguin consciència i el ritme diari torni a la normalitat fins que toqui tornar a marxar.

Més continguts de