LA INVASIÓ SUBTIL

Sempre de part seva

¿En castellà a algú se li acudiria dir “Yo siempre te he hecho lado”? Per què això fa riure i dir que “Té els tribunals del seu costat” no?

Avui tindrem les forces del nostre costat? De quin costat caurà la balança? Segons què passi, mirarem cap a un altre costat? O deixarem algú de costat? Per dissimular mireu a tots costats?

Ho heu endevinat: això avui va de costats. Però si l’únic que us ha cridat l’atenció de les frases anteriors és la repetició, és que anem pel pedregar, perquè tots aquests costats venen del castellà lado i substitueixen bandes i cantons i fins i tot expressions que no hi tenen res a veure.

Esclar que lado és costat, sí, però no sempre. Igual que costat és lado, però no sempre. ¿O és que en castellà a algú se li acudiria dir “ Yo siempre te he hecho lado ”? Com és que això fa riure i dir que “Té els tribunals del seu costat” –com vaig sentir l’altre dia al TN– no? No ens fem mala sang i diguem-nos que són misteris de la vida. No cal fustigar-se.

Amb el diccionari a la mà és difícil condemnar aquest ús. Perquè no és un problema de lèxic, sinó de llenguatge. Quan el llenguatge ens ve de sèrie, quan el mamem a casa i anem segurs, diferenciem, sense haver-ho estudiat abans, què és genuí i què no. Però amb el català això passa cada cop menys. La traducció literal està a l’ordre del dia i és al·lèrgica als canvis d’estructura. Sense la invasió subtil del castellà, el tetraplègic francès que volia l’eutanàsia hauria tingut els tribunals al seu costat (o al costat seu, això ho podríem discutir). O, encara millor, hauríem dit que els tribunals li donaven la raó, li feien costat o havien resolt a favor seu. ¿Hauríem pogut dir que estaven de la seva banda?

Arribem al moll de l’os de la qüestió. Lado de vegades no és costat sinó banda. I per saber quan, sovint només podem apel·lar a l’ús tradicional, cosa que es fa difícil d’aplicar en una traducció automàtica. Quan ens diuen que la roba que portem la fabrica gent en condicions infrahumanes, mirem cap a una altra banda. I malauradament també som capaços de deixar algú de banda només perquè no pensa com nosaltres. I per buscar (i sobretot trobar) alguna cosa perduda, cal mirar per totarreu, o per totes bandes, potser; però fer-ho per tots costats a molts encara ens sona estrany. I, encara que el millor diccionari castellà-català que tenim ens digui que es pot anar de l’un costat a l’altre, posaria la mà al foc que molts, quan estem desesperats i molt nerviosos, anem d’una banda a l’altra. ¿És que banda no és sinònim de costat? I tant. Sens dubte. Però això no vol dir que sempre siguin intercanviables.

A més, banda té altres fronts oberts, perquè també té conflictes amb part. La parte castellana sovint és banda (si volem canviar de tema, d’altra banda, i no per una altra part ) i, com que estem tan convençuts que banda és més català que la sardana (entre altres coses, per tots aquests costats que hem vist que han de ser bandes, encara que siguin casos que no tenen res a veure), l’anem posant per tot arreu. Per la meva banda, això és tot. Per part meva, això és tot. Tots dos són igual de possibles, oi? De fet, i tornant al cas dels tribunals francesos i l’eutanàsia, el més fàcil hauria sigut dir que estaven de part del tetraplègic i no de la seva banda.

Subtileses a part (o a banda, com s’estila dir ara), esperem que Puigdemont tingui raó i Europa ja no pugui continuar mirant cap a una altra banda quan sent a parlar de la flagrant no separació de poders a Espanya. De moment, tots sabem cap on es decanta la balança.

Més continguts de