11/05/2011

Sempre ens quedarà Palo Alto

3 min
Sempre ens quedarà Palo Alto

De què parlen tres catalans i un americà en un restaurant vietnamita a Palo Alto? Això que sembla l'inici d'un acudit té, com tot en aquest món, la seva raó profunda. Si els catalans es diuen Francesc Serés, Xavier Pla i un servidor, la cosa encara té més entrellat, perquè cada un dels comensals representa una distinta perspectiva geogràfica sobre el país: la Catalunya vella, la Catalunya novíssima, que de tan nova com és encara no és al mapa oficial, i la capital, o sigui la part que sovint pretén passar pel tot. I l'americà, què hi fa ell en aquest simposi? El catalanòfil William Viestenz, Bill per als amics, hi posa l'element, no pas local, perquè el concepte de local i Palo Alto s'exclouen, sinó testimonial. En Bill és el fidel de la balança, diríem, en el debat entre les tres Catalunyes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Es parla, inevitablement, de cultura, de llengua, d'història i de política. Res de nou, doncs. El mateix diàleg es podria haver produït a les Rambles. El mateix? És significatiu -i ho canvia tot- que s'esdevingui a Palo Alto, un poblet sense pretensions polítiques que concentra, tanmateix, un gran capital no sols econòmic sinó sobretot tecnològic, de coneixement, i innovador. I encara que sembli menys evident, també cultural. Sense anar més lluny, el dimecres 29 d'abril en Serés i en Pla -l'escriptor i el crític- parlaven a Stanford, i en català, gairebé a la mateixa hora que el filòsof alemany Peter Sloterdijk impartia un seminari a pocs metres de distància.

La superposició de talent internacional en unes coordenades tan exigües d'espai i de temps dóna a la cultura catalana un relleu i una perspectiva que capgiren la contradicció entre grandiloqüència i ocultació vergonyosa en el Fòrum del 2004, apoteosi de la política cultural dels ajuntaments i diputacions socialistes. Per Stanford hi han passat, entre el gener i l'abril, a part dels esmentats escriptor i professor, l'historiador Óscar Jané, el director de l'Observatori del Paisatge, Joan Nogué, el crític Antoni Martí, el politòleg Carles Boix i el constitucionalista Antoni Abad. I si ens remuntem a uns mesos abans, durant la tardor del 2010 hi impartí dos seminaris el professor de la càtedra de lideratges d'Esade Àngel Castiñeira. I encara caldria afegir-hi un grapat de xerrades sobre temes catalans protagonitzats per intel·lectuals americans i d'altres països. Tot plegat és molt de diàleg català, no els sembla?

En Pla ens parla de l'auge i grolleria de l'anticatalanisme, insinuant-ne els perills. Tots tenim al cap el descabdellament d'aquest sentiment als anys 30, i jo -potser influït per la recent conversa amb Sloterdijk- apunto la raó cínica d'aquest sentiment. Pregunto si els espanyols es creuen les barbaritats que diuen dels catalans. O si es tracta, com en els pogroms, de verbalitzar l'hostilitat sentida de manera immediata i somàtica. ¿Fins quan aguantarà el dic de contenció, que encara ha funcionat aquesta setmana en desdir-se dels seus mots un regidor del PP que recomanava enviar polítics catalans als camps d'extermini? En Serés, optimista, ens diu que gos que borda no mossega. Que ell, des de petit, ha conegut aquesta hostilitat brutal i en el fons innòcua. En Pla i jo no hi estem d'acord; parlem de latència i de retorns històrics. En Bill escolta atentament. Després s'anima quan toquem el seu tema estrella: l'arcaisme que defineix Espanya, país de l'excepcionalitat i de les coses sagrades. Dic que la independència és una actitud abans de ser una formalitat política. Si Catalunya fos independent, seguiria fascinada per Madrid? Els intel·lectuals catalans -dic mirant-me en Pla i en Serés de reüll- continuarien pelegrinant a la capital de l'Estat per presentar-hi llibres, participar en rodes de premsa, assistir a congressos? I a l'inrevés, els escriptors espanyols seguirien monopolitzant els llocs d'honor a les llibreries de Catalunya i en els seus diaris? Els intel·lectuals castellans serien presència obligada als actes i conferències del país? Viuríem pendents de la COPE, de les falsificacions de Marca o dels tertulians que es desdejunen amb bilis anticatalana? Què ens impedeix instal·lar-nos en una frígida i incommovible indiferència, insensibles a l'insult i a l'elogi, conscients de la irrellevància d'un món que vist de prop pot semblar abassegador en virtut de la potenciació mediàtica, però que, mirat des de fora, és tan il·lusori com les ombres xineses?

No cal esperar l'endemà de la independència per cercar referents de nivell i conviure-hi. Cert, no n'hi ha prou traslladant-se a Palo Alto per tocar la independència amb la punta dels dits. Amb un simple desplaçament en l'espai no se supera la província. Per això sempre m'ha admirat la passió dels espanyols, quan són a l'estranger, per proveir-se de xoriço. I al contrari, no cal moure's de la Rambla, o de Saidí, com ens demostra Serés, per esdevenir interlocutor global. Qüestió d'estratigrafia. Potser és per això que quan tres catalans i un nord-americà no local es reuneixen per sopar vietnamita en un restaurant de Palo Alto, es troben al bell centre del món.

stats