Senyores barcelonines (1973)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsJa és de tots conegut el lament d’Eugeni d’Ors en comentar la galeria de retrats de Ramon Casas: en aquella galeria de retrats no hi havia dones. La conclusió que podríem treure’n -continuava Xènius-és que en la cultura catalana, en la civilització catalana, en la vida pública catalana, no hi havia dones. Aquest crit de protesta del gran Xènius contra la inexistència de l’entitat dona es produïa amb la sana intenció de confeccionar a cuita-corrents un model de dona pública que no es pogués confondre amb l’eufemisme d’ús corrent. És clar que Eugeni d’Ors no es preocupava d’investigar si existien o no aquestes dones amb un cert esperit públic i no pensava que si el gran pintor no les havia vistes era perquè no tenia cap interès per veure-les. Les dones que Casas veia, és a dir les que atreien les seves mirades i es quedaven preses en el seu meravellós dibuix, existien en funció del seu atractiu, i fins i tot les més intrèpides ciclistes conserven aquella atmosfera d´íntima complaença. Casas, com tots els realistes, construïa una realitat a la mesura de la seva ideologia, sense mentir però, car les dones que sorgien excepcionalment d’aquest ordenat univers, no eren més que això, una excepció. Podem recordar, de passada, que malgrat la força aclaparadora dels tants per cent i de les estadístiques, els costums trontollen i es modifiquen gràcies a l’empenta de les excepcions. I que en la molt masculina societat lletraferida catalana van aparèixer unes dones (perdó, unes senyores) amb una personalitat considerable i de les quals ens han parlat poc. Jo n’he parlat més d’una vegada, i amb ben poca simpatia, per cert. Potser precisament per això, perquè jo les he vistes sempre des del que hauria desitjat que fossin i no van ser, que he llegit el llibre de Roser Matheu Quatre dones catalanes (accèssit al premi Concepció Alemany 1972) amb interès mantingut. És un llibre ben escrit que utilitza amb destresa records personals i documentació. L’ambient, els determinants socials de la vida de Dolors Monserdà [imatge], hi són exposats amb un coneixement de causa i una habilitat extraordinaris. S’hi succeeixen detalls que dibuixen clarament el personatge, frases, anècdotes que clarifiquen la dimensió pública d’aquella figura femenina. [...]