Sereníssima / Bilingüisme a la força

Sereníssima

Demà, a Wimbledon, Serena Williams pot guanyar el seu catorzè títol del Grand Slam. Passi el que passi a la final, la jugadora de Michigan ja s'ha assegurat quedar immortalitzada a Google i, qui sap, si als llibres de la història de l'esport. La petita de les Williams ha fet un titular que ha fet fortuna, per clar, contundent i que posa el dit a la nafra: "No em mereixo menys, per tenir pits". Ha estat la seva resposta al tenista francès Gilles Simon, que considera que les tenistes haurien de cobrar menys diners en premis que els homes perquè el tenis masculí es més interessant per al públic. Després d'anys i panys de justa reivindicació, els tornejos ja paguen el mateix a la guanyadora que al guanyador, però encara hi ha massa arguments masclistes que qüestionen aquesta igualtat. Diuen que els homes juguen al millor de cinc sets i les dones, anant al millor de tres, solen fer partits més curts i, per tant, donen menys estona d'espectacle. Asseguren, amb el mateix cofoisme quantitatiu, que a les televisions els interessa més emetre un partit d'homes que un de dones. La realitat és que, a pràcticament tots els mitjans, s'informa molt més d'un Tsonga-Murray que no d'un Xaràpova-Kvitovà que, amb prou feines, pots arribar a trobar-ne el resultat als diaris esportius digitals. La Williams, amb tant de geni fora de la pista com a dins i 36 milions de dòlars en premis, va afegir: "Des dels tres anys he dedicat tota la vida a ser una gran atleta i no se m'hauria de pagar menys pel meu sexe". I va acabar amb un cop contundent contra Gilles Simon -dotzè jugador del món, 6 milions en premis sense arribar mai a unes semifinals de Grand Slam-, dient que els partits d'ella tenen molt més públic que els del jugador de Niça. Patapam. Hi ha homes que mereixen, encara, un revés a dues mans.

Bilingüisme a la força

El desembre del 2009 el Barça jugava un partit de Champions a Ucraïna. En la roda de premsa de la vigília, al Donbass Arena, un periodista de Donetsk li va preguntar a Guardiola per què feia servir el català fora de Catalunya. "Parlo en català perquè som un país amb llengua pròpia. I quan sortim, els que l'emprem, la fem servir". Els periodistes ucraïnesos presents a la sala van aplaudir-lo, en el que van entendre que era un gest de suport de l'entrenador del Barça al lent i tortuós procés d' ucraïnització del país. Han passat tres anys i la troca lingüística no ha fet més que embolicar-se. Víktor Ianukóvitx, que no està per brocs -com ho demostra el vergonyós empresonament de la cap de l'oposició, Iúlia Timoixenko- va tornar al poder gràcies a unes eleccions, poc netes, en què prometia millorar els drets lingüístics dels molts parlants russos que encara hi ha a l'ex-República soviètica d'Ucraïna. La manera d'actuar de Ianukóvitx ha tornat a ser, a banda de matussera, molt poc democràtica. Ha fet aprovar una nova llei lingüística que suposa que, en aquelles regions on hi hagi un 10% de la població que tingui una altra llengua materna que no sigui l'ucraïnès, aquell idioma passa a ser regional. És la manera de tornar a convertir el rus, pel cap baix, en llengua cooficial en la meitat de les regions d'Ucraïna. Més enllà del conflicte lingüístic, la martingala política és que la llei ha entrat per la porta del darrere, s'ha colat sense avaluar cap de les mil esmenes i amb una votació tan irregular que ha fet dimitir, per dignitat, el president del Parlament de Kíev. Quines coses tan estranyes passen a quatre hores d'avió. Quines ganes aquestes ucraïnesos de lluitar perquè no els minoritzin la seva llengua. Quina insistència que té el poder per fer punts amb Moscou.