ABANSD’ARA

Sessió Robert Gerhard (1930)

De la crítica de Lluís Millet (el Masnou, 1867 - Barcelona, 1941) publicada, aquest mes fa noranta anys, a Revista Musical Catalana (I-1930). El 5 de gener va fer mig segle de la mort, a l’exili, del compositor Robert Gerhard (Valls, 1896 -Cambridge, 1970). Va adaptar a l’univers sonor català la tècnica dodecafònica o serial de Schönberg, de qui era deixeble.

L’Associació de Música “da Camera” donà el 22 de desembre aquesta Sessió Robert Gerhard als seus nombrosos socis, anunciant-la com un gran esdeveniment en el nostre petit món musical. En Gerhard havia desaparegut d’entre nosaltres després d’haver-se acreditat, per unes quantes obres, de posseir un talent musical despertador de belles esperances. Ell ha estudiat llargs anys a l’estranger sota la direcció d’un sistemàtic reformador de l’art musical i l’Associació donava fe, en presentar-lo, que era “un dels joves músics catalans més ben preparats, de personalitat més completa, de temperament més intel·ligentment inquiet i depurat, el nom del qual, n’estem segurs [deia], està destinat a ésser conegut ben aviat per aquells que, ací o a l’estranger, es preocupen dels nous valors musicals i els saben donar de seguida la importància que els correspon".

A més el senyor Gerhard havia estat interviuat i les seves afirmacions havien ajudat a despertar l’interès dels que es fixen en les coses de la música a Barcelona. El concert tingué lloc davant la gran expectació del nombrós concurs, i malgrat la recomanació que feia en el programa l’Associació que el públic “fos digne d’aquell moment, de tan accentuada importància per a la vida musical de Catalunya”, i que si la seva “comprensió no arribés a penetrar el sentit i la bellesa positiva d’aquelles obres, les acollissin, almenys, amb el màxim respecte i efusiva cordialitat”, malgrat tantes prevencions i recomanacions i belles afirmacions, aquell públic, que al començament escoltava amb atenció, cosa desacostumada en ell, a mida que l’audició avançava no pogué a voltes contenir els mormols i fins el xivarri. Aquella música no toca, doncs, el cor d’aquell auditori.

Nosaltres havem de confessar que tampoc trobàrem goig en aquella música; al contrari, sovint sentíem molèstia en compte de plaer estètic. [...] Aquest sistema emprat pel mestre de Gerhard, el compositor vienès Schönberg, s’anomena atonal; és a dir, deslliurament dels sons de la jerarquia tonal; deslliurar els sons de l’atracció a un so principal que els atrau i governa. I sense jerarquia, sense afinitat, ni atracció, ¿com pot haver-hi ordre i harmonia? Tota dissonància és bella pel desig que engendra de la consonància, com tota dolor desvetlla el desig vehement del goig enyorat. [...] La matèria harmònica ¿com pot existir en la simultaneïtat dels sons sense una atracció tonal que la governi, sense el sentiment de la tònica que determina la funció de la simultaneïtat fònica? Aquesta jerarquia tonal és tan necessària en la melodia com en l’harmonia. Un tret melòdic sense determinat sentit tonal ni modal resulta incoherent, no té solta. Tota melodia que valgui per ella sola ha de fer sentir aquesta jerarquia amb precisió; i si ella, la melodia, és vaga, llavors és l’harmonia que l’ha de precisar per tal que així desperti el goig estètic. [...]