Sessió doble de Berlanga
Les retallades del govern espanyol faran desaparèixer la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT), cosa que ha provocat la tornada a les tertúlies, per enèsima i fatigant vegada, dels tòpics de sempre: que si el PP és centralista, que si Espanya no creu en la cocapitalitat, etc. No sé per què no volem assumir el fet que si t'estafen més d'una vegada la culpa és teva. Personalment, ignoro els avantatges que la seu de la CMT estigués aquí. Hi ha qui addueix que la ubicació afavoria els temes relacionats amb Catalunya i les telecomunicacions. ¿Pernils de regal per accelerar tràmits? No ho crec. M'inclino a pensar en el pur provincianisme.
Forma part d'aquesta cultura social barcelonesa que ens fa sentir cofois que la filla del rei estigui enchufada (com es diu en català?, entaforada?, engaltada?) per una entitat d'aquí com La Caixa. Una cultura que presumeix que el pont aeri Barcelona-Madrid (perdó, Madrid-Barcelona) és el de més trànsit del món, encara que el fet hagi desmuntat l'aeroport de Barcelona. I com que aquest provincianisme és universalment conegut, les empreses amb central a Madrid juguen a alimentar aquesta vanitat de rebedor que es practica a casa nostra. I ho fan mitjançant un teatret aberrant. Un sainet que consisteix a fer veure que s'instal·len aquí estructures d'estat. És així que tenim un Consejo de Telefónica en Catalunya, un Consejo de BBVA en Catalunya i un Consejo de Endesa en Catalunya, entre d'altres. Amb pseudoconsells d'administració i estructures pseudodirectives, com si això anés de debò. El tema inclou aixecades de camisa al govern de torn, prometent-li que aquí s'instal·larà la central mundial de vagin a saber quina collonada. Però tot és de pa sucat amb oli i, per tant, fals. Perquè es tracta de mantenir-nos cofois amb una representació que, per triomfar, necessita la col·laboració de titelles locals. Els que hem estat directius de multinacionals sabem que fins i tot el country manager de la multinacional en un país independent no és res més que un delegat d'oficina local. Aleshores, imaginin-se una subdelegació regional amb tota aquesta parafernàlia dissenyada per satisfer l'ego dels capitostos indígenes!
Fins aquí la primera pel·lícula de Berlanga. Títol: La escopeta nacional .
La crisi està sent duríssima. I la duresa guarda proporció amb les animalades comeses. És poc dura a Holanda o Àustria. És dura aquí. I és insuportable a Grècia. Ara bé, ¿oi que la lliçó apresa hauria de ser no tornar a repetir els errors del passat? Doncs, no. Anem cap a la reincidència. Perquè és el més fàcil. Com aquell tararot que, havent perdut la cartera en un lloc fosc, la buscava sota un fanal perquè era on hi havia llum. Aquest és el model català de sortida de la crisi. Les family offices catalanes estan esperant que els bancs treguin els pisos a bon preu per comprar-los i recomençar la seva particular manera d'entendre el capital risc . I el govern impulsa un macroprojecte turístic denominat Eurovegas que ajudarà a seguir desenquadernant el model productiu català.
Plantejaments exacerbats com el d'Eurovegas o el del Mobile World Congress (MWC) són, simplement, ridículs. A mi, esperar que l'almoina dels de fora doni solució als problemes del meu país em fa enrogir de vergonya. A més, aquest tipus de situacions van acompanyades de grans mentides. Inflades i insensates xifres de llocs de treball en el cas d'Eurovegas. Prebendes estúpides arran del MWC, quan els únics que trauran profit d'aquesta fira són els cacics del turisme barceloní, les meuques cares i algun monopoli espanyol al qual es deixa campar per Catalunya com si això fos el seu cortijo . Aquestes suposades injeccions d'optimisme tercermundista que ens engalten a base de projectes dignes de país de pidolaires, constitueixen veritables insults a la intel·ligència. I desqualificar els que critiquem aquest tipus de sortida de la crisi, acusant-nos de negatius i excusant-se dient que tot això crea llocs de treball, és ofensiu. Perquè, esclar, ¿on és el límit? Per què no es dóna com a bona la idea de Rasquera (Baix Ebre) de plantar marihuana per revitalitzar la seva economia? Per què no es dóna el premi d'empresari de l'any a qui ha muntat el macroprostíbul de la Jonquera? ¿No ha generat llocs de treball, potser? I si això crea ocupació, ¿per què no es fa un macroprostíbul a cada poble?
I fins aquí la segona pel·lícula de Berlanga. Títol: Bienvenido Mr. Marshall . Fi de la sessió.
