Rosa M. Martínez Ascaso
18/08/2019

Un Shakespeare quàntic

3 min

És evident que els textos de William Shakespeare tenen un plus d’actualitat. Cada dia són reeditats, analitzats o representats en un lloc o altre del món. Una de les claus és que Shakespeare era un filòsof total, com demostra el seu alt nivell d’anàlisi psicològica, que, a parer de Harold Bloom, és “filosòficament nietzschià” -Bloom afegia que l’autor anglès és “l’inventor de la psicoanàlisi i Freud el seu codificador”-. El cas és que el llegat shakespearià ha influït en filòsofs posteriors com Diderot, Voltaire, Emerson, Hegel, Schopenhauer, Herder, Wittgenstein, Kant, Heidegger, Nietzsche o Derrida. I molt especialment en Freud, Lacan i Zizek, que el van convertir en centre de les seves investigacions psicoanalítiques. I és que l’obra shakespeariana és un pou inesgotable del qual, després de quatre segles, encara es poden investigar elements. Per exemple, un de tan insòlit com la física quàntica, justament ara, que s’ha adjudicat a Barcelona la construcció d’un dels superordinadors més ràpids d’Europa, que es parla dels grans avantatges que suposarà la irrupció de l’ordinador quàntic i de la següent revolució tecnològica i que, alhora, podem veure al CCCB l’exposició Quàntica. A la recerca de l’invisible (del 10 d’abril al 24 de setembre del 2019). ¿Podem parlar d’un Shakespeare quàntic?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Analitzar aquesta relació no és una idea nova, i lliga amb una percepció plural de la seva obra. La física fonamental és fronterera amb la filosofia, com ja havia descobert Aristòtil amb el seu salt de la física a la metafísica. Perquè, com ella, busca l’origen, l’explicació i el destí de l’Univers. En el cas shakespearià, el de l’ésser humà. La idea provocadora d’associar Skakespeare amb la física la va llançar Sir William Empson (1906-1984), científic i professor de llengua anglesa a la Universitat de Cambridge, considerat el crític literari anglès més important. Ho va fer al llibre Seven types of ambiguity, que parteix de la teoria revolucionària formulada per Einstein a principis del segle XX que la llum es comporta com si tingués molts quàntums d’energia, i que està feta d’ones i al mateix temps de partícules. Basant-se en aquesta hipòtesi i en les teories d’Eddington i Schrödinger, Empson va fer una incursió profunda en l’obra shakespeariana, amarada de filosofia, relacionant el seu sentit ambigu amb la física atòmica i explorant les possibles conseqüències filosòfiques d’aquesta associació.

Empson parla d’un Shakespeare quàntic perquè l’estil propi de l’autor du el lector al dilema de llegir-lo sota significats diferents, fins i tot oposats. El crític destaca la visió eclèctica i el llenguatge polisèmic shakespearià com a ambigu, no en un sentit pejoratiu, sinó com a origen d’una percepció oberta, imaginativa, de gran transcendència metafísico-poètica.

Per demostrar aquesta característica “quàntica”, Empson parteix tant de la visió científica de James Clerk Maxwell sobre la radiació electromagnètica com de la de Max Planck, que diu que la radiació és discontínua i conté alhora ones i partícules. En el cas de l’obra de l’autor anglès, les ones serien les paraules i les frases les partícules, a les quals denomina, en sentit metafòric, wabicles, unes unitats subatòmiques que gaudeixen de les característiques simultànies de les ones ( waves ) i les partícules (particles ).

Actualment, dos catalans expliquen, com feia Empson, que la teoria quàntica no només afecta el pensament científic, sinó també el filosòfic: es tracta de la científica Sònia Fernández-Vidal a La porta dels 3 panys (per a nens de 9 a 99 anys) (2011) i Quàntic love (2012) i del filòsof Víctor Gómez Pin a Arranque jónico y renacer cuántico de la filosofía (2019). En el seu estudi quàntic de l’obra de Shakespeare, Empson disseccionava, entre altres textos, Mesura per mesura, de la qual analitzava els significats contradictoris; el personatge de Falstaff, de qui diu que, com molts herois shakespearians, interactua en diverses dimensions alhora; o els sonets 16 i 129, amb què demostra que un sol vers representa un gran nombre de significats, perquè Shakespeare fa servir paraules amb dimensions tant corporals com intel·lectuals.

El director teatral Peter Brook sosté que “el teatre shakespearià està basat en la diversitat, la contradicció, la multiplicitat i la confrontació entre elements aparentment incompatibles”. Llegint afirmacions com aquesta, o opinions com la del matemàtic i expert quàntic David Pérez -premi 2019 de les Ciències-, que diu que la quàntica pot arribar a semblar màgica, ens adonem que la màgia de l’obra shakespeariana també pot ser qualificada de quàntica, en tant que incorpòria però real.

stats