S'hi ha de ser

No calien més raonaments que aquella empenta que neix d'una zona ignota entre l'estómac i el cor. Des de feia setmanes "S'hi ha de ser" era l'argument més indiscutible per afegir-se a la manifestació de l'11 de setembre. El lema estava ben clar, tots els assistents sabien què reclamaven malgrat els que intentaven diluir el missatge per justificar absències inexplicables o presències d'última hora. Em sap greu, senyor Navarro. No s'ho prengui malament, senyor Duran. No era una manifestació d'indignats de la vida, no era una trobada d'alopècics, ni una concentració de trekkies . La tarda de l'11 de setembre del 2012 una gentada de por va omplir els carrers de Barcelona per reclamar un estat propi. Que tinguessin plena consciència de tot el que això implica és una altra història.

Ja fossin un milió i mig de manifestants, 600.000 o, segons Televisió Espanyola, una colla d'arreplegats que no participaven en les eleccions holandeses, la importància de la concentració de dimarts és la seva representativitat. Si l'estadística és gairebé una ciència exacta per fer el retrat precís d'una societat, la transversalitat dels assistents a la manifestació per la independència és definitiva. Vinguts de tot arreu, gent de tots els colors, kumbes, pijos , puretes, canis i chonis compartien la certesa de ser invencibles. No importa de quin peu calçaven, pronadors i supinadors caminaven en la mateixa direcció amb un ritme que ja sembla imparable.

S'hi havia de ser i no hi van faltar. A partir d'aquí, el relat fa un gir inesperat i fins a cert punt imprevisible. Ara vindrà el nus d'aquesta narració i es preveu travat. Ens xiularan i molt les orelles, generals senils enviaran tancs al Parc de la Ciutadella, ens plouran més impostos que mai, potser Catalunya sortirà de l'euro i adoptarem el tiquet restaurant com a moneda pròpia. Tot és possible, fins i tot passar-les magres. Aleshores també s'hi haurà de ser. I més que mai.