05/10/2018

La mà del pare

2 min

EscriptoraPer casualitat presencio aquesta escena: dos matrimonis xerren aturats enmig del carrer i les dues criatures –que s’avorreixen– juguen a córrer i enxampar-se entre les cames dels adults. Quan arriba el moment d’acomiadar-se i que cada família segueixi el seu camí, un dels nens s’equivoca i agafa la mà de l’altre home pensant-se que és el seu pare. Quan se n’adona, el nen s’enrojola, mort de vergonya, i els adults esclaten en rialles, cosa que, evidentment, fa que el nen s’avergonyeixi encara més. Els pares caminen enriolats; el nen ha començat a plorar, probablement d’impotència.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Immediatament em ve al cap una situació semblant que vaig viure quan era petita i que, ara me n’adono, havia oblidat per complet. Però, com està demostrat, als calaixos de la memòria només cal regirar-hi una mica per fer-hi troballes insospitades.

Vivíem a Calella i passejàvem tota la família pel carrer de l’Església, ple a vessar de turistes galtavermells i autòctons atrafegats. En aquell carrer sempre hi havia tanta gent, que el prec es repetia diverses vegades abans de sortir de casa: sobretot, sempre agafats de la mà del pare o de la mare. Jo quasi sempre triava el pare.

I aquell dia també anava agafada de la mà del pare, però es veu que, per alguna raó o simplement per distracció, en un moment determinat ens vam deixar anar. Immediatament –obedient com era– em vaig recordar de la recomanació i vaig córrer a agafar la mà paterna. Però em vaig confondre de mà.

Suposo que des de la meva alçada –només tenia quatre o cinc anyets–, tots els homes s’assemblaven: uns pantalons foscos de trajo i uns mocassins. O potser ni tan sols vaig mirar amunt. Simplement vaig agafar la mà d’un home que no era el meu pare i que poc després es va aturar i em va mirar, divertit.

Semblava que ho tingués esborrat i, tanmateix, recordo vivament la vergonya i la desorientació, una sensació molt semblant a l’angoixa. I l’angúnia que em feia haver anat agafada de la mà d’un desconegut, com em va neguitejar aquell contacte íntim amb una pell no familiar.

El record em fa pensar fins a quin punt la sensació de seguretat i de confiança d’anar agafada de la mà del pare és rotunda, incomparable. I, sobretot, irrecuperable. Penseu què donaríeu per tornar-vos a sentir així.

stats