‘La campana de vidre’

És molt probable que Sylvia Plath no s’hagués convertit en un mite si no s’hagués suïcidat als trenta anys, amb un episodi especialment tràgic (i literari): un matí qualsevol, a casa, va preparar l’esmorzar per als seus dos fills petits i després va ficar el cap al forn. Probablement tots sabeu que, en aquell moment, el seu marit, el poeta Ted Hughes, s’havia enamorat d’una altra dona. Ella havia de fer-se càrrec de les criatures i es creia que es veuria abocada, molt probablement, a deixar de banda la seva vocació literària.

Sylvia Plath era, doncs, una dona de trenta anys que passava per un moment difícil, però les raons de la seva terrible decisió sense retorn cal buscar-les també a dins seu. I això és el que fa, exactament, la seva novel·la clarament autobiogràfica La campana de vidre, que avui us recomano. Perquè potser heu tingut l’oportunitat de llegir molt sobre Sylvia Plath (El invierno de Sylvia, de Kate Moses; Los últimos días de Sylvia Plath, de Jillian Becker; La mujer en silencio, de Janet Malcolm), tal vegada també heu vist pel·lícules sobre la seva vida (La campana de cristal, de Larry Peerce; Sylvia, de Christine Jeffs), però potser no heu escoltat encara la seva veu literària.

Sylvia Plath recrea en aquesta novel·la el moment en què s’acabava de graduar i havia guanyat una beca exclusiva per a joves escriptores. L’arrencada de la novel·la, però, ja fa intuir que alguna cosa no anava del tot bé: “En teoria era el millor moment de la meva vida”.

Planejava casar-se però també volia dedicar-se a la literatura. I sabia que fer-ho compatible seria molt complicat. La necessitat d’haver de triar l’angoixava fins al punt de provocar-li una greu crisi. Llegiu-la, us ajudarà a entendre moltes coses. De la Sylvia i de totes nosaltres.