Ingènua esperança

El franquisme dona senyals inequívocs de no haver mort mai

Acabava de fer quinze anys, el 20 de novembre del 75, quan els meus pares em van despertar per dir-me que aquell dia –i els posteriors– no hi hauria escola perquè s’havia mort en Franco. Aquest és, m'imagino que com per a la majoria dels escolars de l’època, el record més important d’aquell dia. Alegria perquè tindríem uns dies inesperats de festa. A partir d’aquí, tot se’m barreja i l’únic que puc fer és un inventari confús i incomplet del que va passar.

Una barreja de curiositat, temor i gran esperança per saber què passaria a partir d’aleshores

Les llargues cues davant del fèretre del dictador, amb tanta gent compungida, alguns plorant, d’altres aixecant el braç, d’altres fent uns respectuosos segons de silenci davant del taüt. Algun comentari a casa sobre la conveniència o no d’obrir una ampolla de xampany (aleshores, com diria en Rafel Nadal, en dèiem xampany). Els meus pares, sempre prudents, evitant el gest de celebrar la mort d’algú, encara que fos el màxim representant d’un règim que havia fet la seva vida molt més trista, grisa i penosa, un dictador que havia provat d’anorrear la cultura que ells estimaven amb devoció. I sobretot, recordo amb nitidesa una nova llum als ulls dels meus pares quan ens feien callar per escoltar les notícies. Una barreja de curiositat, temor i gran esperança per saber què passaria a partir d’aleshores.

Va passar que van coronar en Joan Carles, i el recordo nerviós i pal·lidíssim, i que la meva mare va moure de lloc el sofà i les butaques de la saleta perquè tots poguéssim veure bé la tele, i que mentre ella comentava que graciós aquell príncep tan ros, el meu pare s’ho mirava tot de reüll, amb cara d’escepticisme. Després va venir Suárez, la UCD, el retorn de Tarradellas, l’amnistia i, finalment, la Constitució. Jo encara no podia votar, però ja tenia amics polititzats que deien que calia rebutjar aquella norma bàsica que havia germinat en el terreny adobat pel franquisme i que no ens permetria ser un estat veritablement democràtic. En vaig parlar a casa i els meus pares –nens de la guerra que havien estat joves i adults esperant precisament aquell moment, l’arribada de la democràcia– no compartien els meus dubtes i van anar votar 'sí', esperançats i solemnes.

Penso en ells ara que el franquisme dona senyals inequívocs de no haver mort mai. Ara que els seus fills i nets tornen a cridar el seu nom. Penso en la seva ingènua esperança que aquell any 75 començava una etapa nova i lliure. La ràbia m’enterboleix la mirada.

Més continguts de