04/05/2018

El tèrbol atzur

2 min

EscriptoraCom a escriptora, em sento amenaçada pels atacs que rep, contínuament, la llibertat d’expressió, inherent a la creativitat artística. Quan tanquen a la presó un noi que canta rap amb lletres subversives, m’ataquen a mi.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Com a dona, em repugna fins a la nàusea la sentència del cas conegut amb l’escaient nom de la Manada. El masclisme cavernícola que conté l’explicació del vot particular d’un dels jutges em revolta íntimament i l’allau de confidències a la xarxa de dones que s’han sentit intimidades pel masclisme al llarg de la seva vida em commou i em remou.

Com a filla i germana d’ensenyants, m’indigna la campanya difamatòria, ferotge i inhumana que s’ha llançat contra els professors de l’institut de Sant Andreu de la Barca, irresponsablement atiada pel líder de Ciutadans, Albert Rivera. I m’irrita l’intent destraler de fer entrar la por al cos dels nostres mestres, que ja des de fa temps considero veritables herois.

Com a periodista –tot i que cada vegada en faig menys, continuo sentint-me’n una mica– em basqueja com la veritat és grapejada, potinejada i menystinguda des dels diaris, les ràdios i les cadenes de televisió. Com els mentiders professionals continuen còmodament instal·lats a les seves trones.

Com a treballadora autònoma, m’exaspera el meu present i m’amoïna el meu futur, amb una pensió miserable després d’haver treballat tota la vida, sense més períodes “de descans” que les meves dues baixes maternals. Em dolen els amics que no tenen feina o els que treballen per un salari clarament indigne.

Com a catalana, començo els meus dies lluitant contra el llast que pretén enfonsar-me moralment i, quan aconsegueixo aixecar el cap, dedico les hores que no tinc a reivindicar la llibertat dels nostres presos. Al final de la jornada, puc recomptar els motius pels quals m’he sentit maltractada, vexada i discriminada per la maquinària jurídica i mediàtica de l’estat al qual volen que pertanyi per la força.

Com a mare, m’entristeix que els meus fills, ben formats i decents, comencin la seva vida adulta amb la consciència que es tracta d’una cursa d’obstacles –feina, habitatge, llibertats socials– que els costarà molt, moltíssim, superar.

I, malgrat tot, rellegeixo Maria Mercè Marçal i el seu agraïment –per ser dona, de classe baixa i de nació oprimida, tres voltes rebel– i em sento afortunada.

stats