Simone de Beauvoir i el feminisme àrab

És difícil dormir a les velles metròpolis d'Europa sabent que a l'altre costat del Mediterrani la revolució es desperta. Per als que vam néixer després del 68 i que, excepte la caiguda de Berlín, només hem vist guerres, les revoltes dels països àrabs ens permeten entreveure el goig de les revolucions pacífiques que no busquen el poder, sinó la transformació social. Quan em reuneixo aquests dies a París amb amigues lesbianes i transsexuals tunisians per celebrar la caiguda de Ben Ali ens preguntem, impacients, com i quan es produirà l'aixecament feminista d'Orient. Com seran les seves revolucions sexuals?

Imaginant, eufòrics, la possibilitat d'un moviment feminista àrab, arribem, intoxicats per l'obsessió occidental amb la visibilitat de la diferència musulmana en l'espai públic, a la qüestió del vel. Parlem de com els discursos nacionalistes cristians a Europa han instrumentalitzat el vel per fer-ne un signe d'opressió de les dones en la cultura islàmica. Algú evoca la situació absurda de l'única dona amb vel de Vic sobre qui s'aplica la llei catalana. Pensant en una revolució de dones amb vel, em ve al cap la posició dissonant i gairebé histriònica que ocupa la figura de Simone de Beauvoir, precursora indiscutible del feminisme de la segona onada, com a portadora d'un intempestiu turbant. Què fem amb el vel de Simone?

La biògrafa de Beauvoir, Dierdre Bair, quasi desesperada davant d'una indumentària que podria ser interpretada com a signe de falta de sentit estètic o d'imperatiu de cobrir el cos femení (avui podria entendre's com un mandat d'acord amb les prescripcions musulmanes), disculpa el turbant perquè ja havia estat de moda entre les dones europees del Segon Imperi, adoptat el 1939 per Beauvoir, i moltes franceses més, per amagar els cabells femenins difícilment nets i arreglats en temps de guerra.

Amb tot, el que resulta específic de Beauvoir no és haver portat turbant entre 1939 i 1945, sinó haver continuat portant-ne després. L'escriptora i feminista es converteix després de la guerra en dona-amb-turbant. Quan el turbant no és present, la seva força formal persisteix per altres mitjans: Beauvoir s'embolica els cabells al voltant del cap i es construeix, així, una mena de turbant orgànic. L'acoblament cos-turbant adquireix fins i tot una consistència post mortem , que despassa la voluntat de representació de la mateixa Beauvoir: el 14 d'abril del 1986, el seu cadàver serà exposat per al ritu funerari amb un turbant vermell, com si aquesta peça s'hagués convertit amb els anys, a través d'un procés de solidificació somàtica, en part del seu cos públic.

¿Com es pot avaluar el significat històric del fet que la iniciadora del feminisme de la segona onada portés en les seves intervencions públiques un turbant? ¿És possible pensar en una genealogia del feminisme que estableixi vincles entre la crítica de l'opressió de les dones blanques que sorgeix en el context posterior a la Segona Guerra Mundial i de la qual Beauvoir és una de les figures, i els feminismes perifèrics, queer , negres, indigenistes, àrabs... que qüestionen que la dona blanca heterosexual pugui ser l'únic subjecte polític d'un moviment de transformació social, aquells feminismes amb discursos i teories crítiques velats per un feminisme hegemònic i que avui comencen a adquirir visibilitat? Seríem capaços d'escoltar avui una feminista amb turbant?

El terme turbant , provinent del persa i el turc, entra a les llengües europees al segle XVI per designar "una còfia masculina feta amb una llarga xalina enrotllada al voltant del cap", i després passa a ser "una còfia femenina reminiscent del turbant oriental". El turbant i el vel islàmic pertanyien a un mateix conjunt d'apèndixs culturals del cap, accessoris de la identitat, extesis somatopolítiques inventades a Orient, a les quals hauríem d'afegir el pagri indi o el turbant sikh, i que no serien gaire diferents dels occidentals vels cristians o d'una llarga varietat d'objectes de cotó, llana, pell, feltre, palla, metall i fins i tot plàstic que estenen el cap i emmarquen el rostre.

Beauvoir, que havia sigut, amb Joan Rivière, la primera a qüestionar l'existència d'una veritat essencial de la feminitat, es cobreix i es mostra a través del turbant. Oscil·lant entre el barret i la perruca, al mateix temps pràctica oriental i moda occidental, el turbant opera en Beauvoir com una tècnica que amb Jutdith Butler podem denominar d'"estilització corporal del gènere" i que alhora produeix i difereix la feminitat heterosexual, blanca, occidental, centreeuropea, i introdueix una ruptura amb norma. L'ús obstinat del turbant podria entendre's com una forma de dissidència de gènere i sexual, però també nacional, introduint un distanciament cultural en aquella part del cos (el cap i el rostre) que convoca els signes més determinants de la identitat corporal entesa com a veritat anatòmica.

Si els cabells han estat marcats històricament com a signe de seducció en la feminitat heterosexual, el turbant, en cobrir-los, els desnaturalitza. El turbant és una tècnica paròdica, exercici de transvestisme a través del qual Beauvoir emmarca i teatralitza la feminitat burgesa heterosexual i el seu rebuig. El turbant, més dissonant i hortera com més avança el segle, és la inscripció en la identitat pública de Beauvoir de les pràctiques queer : rebuig al matrimoni i la monogàmia, crítica a la maternitat com a última legitimació política del cos femení, lesbianisme, ús de pràctiques fins llavors considerades masculines de la filosofia i de la política...

En definitiva, podríem considerar retrospectivament el turbant beauvoirià com una mena de vel laic i queer . La feminista amb turbant ens ensenya a pensar el vel com a tècnica de producció d'identitat amb un significat que no pot ser només determinat ni per discursos religiosos ni per la llei, sinó que, obert a un procés imparable de resignificació i descontextualització, pot ser també part d'una estratègia de visibilitat i resistència a la normalització. Invocant Simone, amb vel, turbant, perruca o bigoti, l'hora del feminisme àrab ha arribat.