Símptomes d’una voluntat

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Els pobles vells tenen les arrels dures i profundes, i poden passar-se molts anys sense que els floreixin les branques mutilades per un cop de vent o per les glaçades; sota terra, com una planta, van treballant, acumulant reserves, són vius bé que les aparences semblin de mort, i aleshores, un dia, llur impuls vital es torna a desbordar, i enmig de circumstàncies adverses saben crear la condició propícia, aquest clima de què parlava, el qual tampoc no podria existir pel sol desig dels governants -si el tinguessin-, incapaços de ressuscitar difunts i que exigeix la tensió de tot el cos social encara vàlid que amb el seu esforç, de vegades simplement aguantant, continuava existint en la forma que li era pròpia: en el nostre cas, la catalanitat. [...] Cal creure, doncs, que hi ha una Catalunya, jo diria que l’autèntica, si admetem, com sembla obligat de fer, que Catalunya és encara alguna cosa més que una simple denominació geogràfica, que no s’ha deixat temptar ni espantar i, sota una pell estranya, en la nit d’un cel inclement que només poden conèixer els desheretats, ha treballat sense confondre ideologies polítiques -cosa que no vol pas dir que no en tingui, com tothom- amb el fet radical de l’“ésser o no ésser” que es planteja a tots els pobles en moments feixucs d’adversitat i que només poden contestar afirmativament -per l’ésser- les comunitats sanes i serenes que, sense oblidar que formen part i els cal integrar-se a una unitat més complexa que ja té una existència ideal a despit de les fronteres que separen encara les entitats nacionals europees, saben que de primer s’han de definir, guanyar-se el propi respecte i el dels altres; obrar, doncs, amb personalitat no manllevada i servir-se del nom que els escau, si volen contribuir a una tasca profitosa en els únics termes possibles. Catalunya té una llarga, llarguíssima experiència en aquesta lluita per l’assoliment del seu ésser, però mai com ara, en un dels moments més confusos i durs de la seva història, no havia demostrat tan palpablement que, a falta d’assoliment, contrariat per motius i factors externs, hi ha la voluntat que no hauria pogut produir-se, si l’ésser no existís amb aquella irreductibilitat que sap vèncer el temps, una voluntat que s’oblida massa sovint quan es parla de les raons que justifiquen -o, segons alguns, no justifiquen- la defensa d’una peculiaritat que comença per la llengua i acaba per la nostra manera d’entendre l’univers i de voler-s’hi inserir. [...]