20/04/2013

Carta a Isabel Pantoja: 'Sinistre total'

2 min

Han passat trenta anys i la imatge és la mateixa. Tant és que un toro li mati el marit com que li acabin de dir que es lliura de la presó. Sempre exhibint un gest de dolor tan extrem que, si abans era comprensible, ara és la trista paròdia d'algú que ja no es vol escapar del seu destí tràgic.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les entrades i sortides dels jutjats són un subgènere televisiu que ens ofereix imatges impagables. La baixada parsimoniosa, i tantes vegades repetida, d'Iñaki Urdangarín, sol davant del perill, per aquella rampa ja mítica de Palma. L'arribada al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d'Oriol Pujol, acompanyat per tota la cúpula de Convergència, com si allò fos un anunci de primavera d'El Corte Inglés i no el preludi de cap declaració judicial. L'histriònic " ¡Que te pego, leche! " de Ruiz-Mateos a Miguel Boyer i, aquest dimarts, el no menys exagerat dramatisme amb què vostè, Isabel Pantoja, va escenificar la seva sortida de l'Audiència.

Aquell dia la van entrar al cotxe a fora dels jutjats de Màlaga igual que fa trenta anys van entrar Paquirri a la infermeria a Pozoblanco. No havia estat víctima d'un toro, vostè, sinó del linxament de la multitud. Així és com es va voler presentar, mig desmaiada i amagada com sempre darrere d'unes ulleres de sinistre total. La seva és la història d'algú que ha buscat el carinyo -i qui diu el carinyo diu el negoci- vorejant sempre la incomprensió i la tragèdia. Que sortia a l'escenari i sabia que, d'aquesta manera, quan comencés a cantar tothom veuria el videoclip de la seva vida. La història d'algú que ha excel·lit en el màrqueting del patiment i que ha preferit anar pel món exhibint la seva intimitat turmentada abans que no pas els seus innegables dots artístics.

Passen els anys (aviat en farà 57) i continuem assistint al seu viacrucis, però cada vegada amb una mica més d'escepticisme i de cansament. Vostè sembla que se sent còmoda en el paper de víctima, però ja fa anys que uns quants trobem que és honest desconfiar d'aquell que sempre plora. Li agrada envoltar totes les seves aparicions d'una parafernàlia amanerada i altiva, pròpia d'algú que es veu a ell mateix com un pas de Setmana Santa de devoció obligada. El drama és l'opció de vida que ha triat i que, tant de bo m'equivoqui, l'acompanyarà fins al dia del judici final, en futurs episodis encara impossibles de predir.

Gràcies a vostè, el cas de Marbella va permetre als programes de crònica rosa entrar en terrenys reservats a la política. No li sembla que, ara que la corrupció s'ha escampat, són els programes de debat polític els que tracten la corrupció utilitzant les tècniques de la premsa rosa?

stats