Sixena: La llei del més fort
Només complim la llei, diu el govern espanyol, que per obra i gràcia de l’article 155 ara mateix també és el govern català. Naturalment, si a la Generalitat hi hagués hagut l’executiu elegit a les urnes, l’administració catalana hauria evitat, també agafant-se a recursos legals, la sortida de les obres d’art del Museu de Lleida cap a Sixena. Perquè quina llei s’ha d’aplicar? Si és la catalana -i Catalunya té competències exclusives en Cultura-, aquestes obres estan perfectament protegides patrimonialment. No van ser, a més, i en cap cas, obres espoliades a l’Aragó. Al contrari, van ser salvades i pagades amb un contracte legal, tal com va avalar el 2012 el mateix Tribunal Constitucional. El Museu de Lleida ha fet durant anys una feina professional, restaurant i exposant unes peces que altrament s’haurien quedat en una situació precària al monestir de Sixena, on encara avui, malauradament, les condicions no són les adequades.
Per tant, el que ha fet l’Estat no és exactament complir la llei, sinó actuar políticament com a govern d’Espanya -no com a govern de Catalunya-, però fent veure que se’n renta les mans perquè la llei és la llei. El plet de Sixena fa anys que dura i el fet que el desenllaç del destí d’aquestes obres (no de les pintures) es precipiti precisament ara, en plena campanya electoral i amb la màxima institució catalana intervinguda, evidentment no és un atzar. Respon a una voluntat política que, a més, pot comportar greus conseqüències culturals. Per això l’Estat ha volgut nedar i guardar la roba, com si no fos cosa seva, perquè sap que aquesta decisió pot obrir una perillosa capsa de Pandora per al patrimoni espanyol. Només cal pensar en la Dama d’Elx, joia de la cultura ibera: ¿amb quins arguments se’n podrà negar ara el retorn a la seva ciutat d’origen?
Finalment, la manera com s’ha resolt el plet és ben poc exemplar, lluny del diàleg i el sentit comú, atiant l’enfrontament entre l’Aragó i Catalunya. Per això el trasllat s’ha produït enmig de fortes mesures policials, una situació inèdita. Mai s’havia donat un cas així, amb la comunitat museística en contra (i no només la catalana) i amb gairebé el rebuig ciutadà unànime, perquè fins i tot el PSC i el PP català, avaladors del 155, han mostrat el seu disgust. Una nova humiliació gratuïta i injustificada.
